SUPERVIVÈNCIA I SERVILISME

En l'actualitat, la fiscalització de la tasca política és la tònica dominant en l'opinió pública. Potser siga un dels pocs aspectes positius de la crisi que estem patint, des de l'òptica de la crisi com a oportunitat per canviar-ho tot, i per analitzar l'estafa que ens ha conduït precisament on estem. Qüestionar-nos contínuament com han d'actuar els governants és una funció que, com a ciutadans, no podem menystenir. És per això que vull deixar-ne constància d'uns fets que són, nogensmenys, cridaners i que reflecteixen que la necessitat de sobreviure gràcies a la política condueix, en alguns casos, al servilisme i a la incoherència.

Resulta que després d'anys tancant els exercicis econòmics amb dèficit pressupostari a causa de la mala gestió -fins i tot lesiva, com en el cas dels terrenys de l'Hospital- que va portar a terme el PP a Ontinyent, l'actual executiu municipal va aconseguir l'any passat tancar els comptes amb un superàvit d'1,2 milions d'euros. Açò no va ocórrer per casualitat, sinó que va ser fruit d'un intens treball, especialment per part de la regidoria d'Hisenda que gestiona Josep Francés, 1r Tinent d'Alcalde i portaveu municipal de Compromís per Ontinyent. 
La tasca d'optimització de recursos públics, la consegüent reducció de la despesa en lloguers, així com una rebaixa de la despesa en serveis com la telefonia o l'electricitat, estructura política de lliure designació (eliminació de regidors alliberats) i la retallada dels sous de tots els governants municipals i moltes altres mesures d'eficiència en la gestió han permés este magnífic resultat que demostra que el camí a seguir pot ser diferent a la imperant recepta neoliberal contra la crisi. No és necessari retallar l'Estat del Benestar i produir un augment deliberat de la fractura social per eixir-ne. No obstant això, des de la visió econòmica global, encara queda molt de camí per recórrer, i probablement este passe per canviar un sistema econòmic basat en la maximització dels beneficis empresarials a tota costa per un de més social i enfocat al Bé Comú.

En una època de recessió econòmica, destrucció permanent d'ocupació, tancament d'empreses i precarització de les condicions laborals de la població activa, el Govern d'Ontinyent va decidir destinar este milió i mig d'euros de superàvit a intentar pal·liar, en la mesura de les possibilitats d'una administració local, la situació d'atur laboral d'algunes persones i fomentar així una reactivació econòmica i una millora de la qualitat de vida de famílies beneficiades. Per això es va impulsar un Pla de Reactivació Econòmica de la ciutat on s'incloïa un Pla d'Ocupació -temporal, això sí- que ajudaria també a millorar mobiliari i infraestructures urbanes diverses alhora que aconseguiria un lloc de treball i uns ingressos temporals amb l'objectiu de facilitar-ne la reinserció laboral.

Doncs bé, sembla que esta mesura tampoc li agrada al PP d'Ontinyent. Lluny queden les il·lusions que molta gent  de dretes va posar en la formació després de la destitució de Lina Insa, quan se'ls va voler vendre que anaven a canviar les formes, que deixarien de mirar el poble per damunt del muscle i entrebancar projectes beneficiosos per a les persones. Filiberto Tortosa és més del mateix, o pitjor encara. 
Per què dic açò? Perquè el PP d'Ontinyent ha denunciat l'Ajuntament davant els jutjats, tot considerant que el Pla d'Ocupació vulnera la llei aprovada per Montoro, per la qual es prohibeix l'ús del superàvit per crear ocupació i s'obliga a destinar-lo a l'amortització del deute amb els bancs. Malgrat tot, l'esmentada llei ja comptava amb una predecessora legislació suprema, un pacte de reforma de la Constitució entre PSOE i PP (fet en ple agost, per evitar revoltes mediàtiques) pel qual es canviava l'article 134 per donar prioritat al pagament del deute front al manteniment de l'Estat del Benestar. Seguim en les mateixes, els de sempre rescatant bancs, i no persones.

En conclusió, estes actuacions atempten contra el sentit comú. Qui pot negar-se a que, existint possibilitats de fer-ho, es facilite tindre un sou per un temps a famílies amb dificultats alhora que es milloren immobles i mobiliari de la ciutat? Sols pot fer-ho qui respon a interessos que no són precisament els de la ciutadania, sinó més bé els del trampolí per seguir vivint molt bé a costa dels paganinis de sempre. I tot, per a que després els teus superiors afirmen públicament que no et coneixen. 

LA TEUA, LA MEUA, LA NOSTRA: LA DE TOTES I TOTS.

RTVV va nàixer com a resposta a la voluntat del poble valencià de tindre una ràdio i una televisió públiques i de qualitat que garantiren la presència de la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions i, en definitiva, la nostra manera de vore el món com a valencians i valencianes als mitjans de comunicació. Des dels seus inicis, la tasca de difusió i normalització lingüística que ha portat a terme aquest ens públic ha sigut fonamental per al desenvolupament de la llengua en la societat. Moltes i molts hem crescut veient Bola de Drac, Doraemón o Babalà a la nostra televisió, la dels valencians.

Sí, malgrat tot i abans que ningú es faça la pregunta, jo era un dels qui no veia els "informatius" de Canal 9. Simplement i evident, perquè no em deixaven. Els qui cuinaven els continguts als despatxos de la Generalitat no em deixaven vore una televisió pública pagada amb els impostos del poble valencià. Els mateixos que impedien, vulnerant-ne la seua dignitat, exercir el treball de manera objectiva als periodistes de la casa. Els mateixos que es van dedicar, durant dècades, a enxufar tots els fills tontos dels capos del cotarro, provocant un deute insuportable i una plantilla insostenible (1.500 treballadors, el doble que La Sexta o A3) que ha hagut d'assumir, com sempre, el poble valencià. 

Ara, després d'haver estat 18 anys malbaratant de manera incontrolada els diners del poble valencià, el PP, el govern del President Fabra, al·lega la necessitat de sacrificar RTVV per mantindre la sanitat i l'educació. Evidentment, ens prenen per imbècils. D'una banda, és una imprudència intolerable comparar l'única televisió en valencià amb una empresa qualsevol. La inexistència de RTVV a la nostra terra seria com si a Gran Bretanya no hi haguera televisió en anglés. En segon terme, deixar palés que, quan ningú no havia començat a retallar l'Estat del Benestar perquè eren temps de bonança econòmica, el PPCV ja n'era pioner. Per tant, les mentides se les poden guardar per a altres àmbits, perquè en política no val tot. 

Tothom al nostre País sap que les prioritats dels governs de Zaplana, Olivas, Camps i Fabra s'allunyaven molt de la felicitat del dia a dia de les persones de poble. Mai han cregut en l'educació ni en la sanitat, i molt menys en el nostre autogovern. Ells sempre han preferit comprar empreses amigues declarades en fallida (Fabra - Valmor, -40 milions d'euros), o pagar quantitats multimilionàries per a grandes eventos (Onassis i el cavallet, America's Cup, Fórmula 1), o manipular adjudicacions per a empreses a canvi de trages (Camps - Orange Market, Forever Young, trama Gürtel), o comprar terrenys per a construccions públiques a famílies amb carnet (Sedesa, Cotino), o provocar la ruïna del sistema financer valencià, fent forat fins aconseguir la seua total desaparició (Bancaixa, CAM, Banc de València). Ja sols ens queda Caixa Ontinyent, l'única que es va mantindre independent, sense ingerències dels capos i per consegüent ben gestionada.

Les estratègies de divisió de la societat per implantar el neoliberalisme centralista ja no funcionen, i no podem permetre que ens governe un delagat de Madrid que agatxa el cap davant Rajoy, Wert o Montoro. Els treballadors i les treballadores de RTVV van demostrar ahir que una altra televisió valenciana és possible. La televisió valenciana viable, plural, de qualitat i en valencià, la nostra llengua. La televisió que no margina, que no amaga, que no exclou ningú. La televisió que explica l'Accident del Metro de València i és l'altaveu de les víctimes, la que és conduïda i gestionada per gent professional, i no per lladres, enxufats i assetjadors sexuals. La televisió que deixa entrar Escola Valenciana als platós, la que no prohibeix paraules perquè no convenen al poder, la que deixa parlar els qui combaten els desnonaments. La que no omet les minories, la que està a tot arreu, on la necessiten. La veu de totes i tots, de la democràcia, on els nostres representants debateixen amb normalitat, sense embuts. La teua, la meua, la nostra i la de tots. La que no podem deixar perdre, perquè no permetrem que ens la furten també. Perquè amb ella, ens roben a totes i a tots un poc de nosaltres mateixos, del nostre ser com a el que som: valencians. 

QUIN FUTUR VOLEM? AL 2015, DECIDIM

Fa algunes setmanes va tindre lloc a les Corts Valencianes el Debat de Política General del curs polític 2013-2014. Aquest és, podríem dir, l'equivalent al nostre "Debat sobre l'estat de la Nació". El poble valencià conscient va tindre l'oportunitat, si així ho desitjava i disposava d'Internet, de seguir íntegrament aquest magne esdeveniment polític. Calia disposar d'Internet, perquè la infinita transparència de la Generalitat Valenciana va quedar demostrada quan l'emissió en directe del Plenari sols es va desenvolupar durant la primera jornada, i de manera un tant "selectiva". El debat de les propostes de resolució no es va retransmetre. Altra vegada, la Ràdio Televisió Pública que paga el poble valencià, va actuar d'esquenes a aquest. El cas és que va ser un debat molt interessant, i no precisament per l'elegància, l'altura política o l'excel·lència de l'oratòria dels diputats (i imputats) que hi van intervindre (llevat d'algun pertorbat mental que pujava a la trona sense llegir papers). Fins i tot es va acusar a qui al meu parer parlava clar i ras de fer un discurs "más propio de una tertúlia de café". Si a més ens posem a analitzar la pobra presència del valencià a les Corts no acabaríem en uns quants dies.

Comptat i debatut, el que va quedar ben clar en aquest debat va ser l'agonia del model caduc del PP per a la seua "Comunidad Valenciana". En el transcurs de la sessió, vaig poder comprovar amb vergonya i desconcert la manca de rumb i de proposta política que afecta al Partit Popular. Els seus diputats es van dedicar a llançar contínuament consignes per tapar el femer en què han convertit tot el que rodeja a la imatge i la marca "Comunidad Valenciana". Els fronts que el Consell de la Generalitat Valenciana té oberts són tants i tan importants que redreçar la situació es fa urgent, és una emergència social i nacional. El principal problema que patim al País Valencià és la manca de recursos econòmics. No hi ha diners, i açò provoca un esmicolament imparable del nostre benestar. Els projectes megalòmans que van desfilar pels caps dels nostres dirigents, i encara ho segueixen fent, són una causa indiscutible de la situació de precarietat absoluta en què es troben les finances de la nostra autonomia. El balafiament en grans esdeveniments i política de la rajola que en algun moment van centralitzar els beneficis turístics (ben pocs tenint en compte la inversió realitzada) a València ens ha eixit ben car. Tant la Fórmula 1, com l'America's Cup, Terra Mítica, l'Aeroport sense avions i un llarg etcètera que representa la política populista de sobrecostos i façana del Partit Popular. Una manca d'eficiència i rigor en la gestió més que reprobable. A més a més, els esforços fixats únicament en aquests sectors, el turístic i el de la construcció, van suposar la desatenció total vers els sectors tradicionalment productius existents al País Valencià. Poden preguntar per la Vall d'Albaida i l'Alcoià per vore què ha sigut de l'imparable  tèxtil.

Un altre punt important és la manca d'estratègia industrial del govern valencià. La indústria ha vist reduït el seu pes sobre el PIB de manera exponencial des que el Partit Popular va entrar a governar la Generalitat en l'any 1995. Van convertir l'economia valenciana en una xarxa d'interessos purament clientelars. El que interessava era l'especulació immobiliària i un turisme de baixa qualitat, però en aquells temps semblava que València era el centre del món. No oblidem això: València. 
Ara, la política econòmica se centra en la restricció permanent de la despesa. No se sap massa bé com un país sense indústria podrà eixir de la crisi. A més a més, les lleis comercials que s'estan establint sols fan que agreujar la situació, perjudicant el xicotet comerç en benefici de les grans superfícies. Com sempre, protegint els més menuts...

La desesperació pels mals resultats a totes les enquestes, ha conduït els ocupants de la Generalitat a traure de nou el fantasma de l'anticatalanisme, o millor dit, de l'antivalencianisme. Si potser els extremismes de la Batalla de València varen acabar amb la victòria parcial de l'anticatalanisme i antivalencianisme irracional d'una part de la societat, ara el poble valencià ja ha aprés de la història. La gent ja no es creu que els tancs entraran per Vinaròs. El que cal és deixar-nos de defendre de qui no ens ataca i fixar els esforços en anar on corresponga per demanar el que ens pertoca. És intolerable que hàgem de suportar l'espoli fiscal per part del centralisme absolutista del govern de Madrid, i que la genuflexió dels nostres dirigents valencians siga tan enorme. Com es pot alçar la senyera i proclamar als quatre vents la valencianitat el 9 d'Octubre, i votar de manera reiterada en contra d'un finançament més just per al País Valencià? Ningú s'ho explica. Les Corts Valencianes varen encarregar un informe al grup d'economistes i experts designats per totes les forces polítiques amb l'objectiu de disposar d'una base tècnica per reivindicar el que és nostre. La conclusió d'aquest informe va confirmar que el País Valencià ha estat patint un infrafinançament escandalós, que situa el deute històric de l'Estat amb el poble valencià en més de 13.000 milions d'euros. El PP, lluny d'encapçalar una demanda de tota la societat valenciana, com sí feia amb els governs socialistes, pretén vendre'ns fum als manipulats mitjans de comunicació, mentre va a Madrid i no demana el taló ni amb la boca xicoteta.

Ambtot, l'opinió pública valenciana ha canviat moltíssim. Les persones sabem que esta manera de vore i de governar el nostre País Valencià tan provinciana i submissa ens ha portat a la situació actual de desprestigi i vergonya. Per això, el missatge d'esperança inunda les xarxes i la vida diària. Totes i tots sabem que tenim en les nostres mans el futur d'este poble. Podem triar si volem eficiència, responsabilitat, regeneració i decència, o si volem continuar ofrenant noves glòries a qui ens margina i deixant que ens saquegen amb la corrupció sistèmica. Necessitem un lideratge que vertebre la societat al voltant dels grans objectius que hem de cercar per al nostre desenvolupament. Hem d'aconseguir recursos per poder portar a terme polítiques redistributives que generen riquesa, i això es pot aconseguir si reivindiquem amb coratge els diners que ens fan falta i no ens gastem els que tenim en enriquir més els més rics. Sols així podrem posar en marxa incentius a la diversificació econòmica, una actuació cabdal per enfortir l'economia front a la inestabilitat cíclica. Podem decidir si volem un País Valencià modern, amb una investigació capdavantera que ajude a reconvertir la indústria, i aquesta, al seu torn, a dinamitzar el nostre comerç. Els nostres productes han de tindre una eixida directa a Europa, per això és molt important reclamar la construcció d'infraestructures com el Corredor Mediterrani. Cal potenciar un turisme de qualitat i descentralitzat de les grans capitals, més fortes econòmicament, per poder parlar d'un creixement equitatiu i conjunt. L'ensenyament i la sanitat han de ser públics i universals per a tothom. Un país amb un sistema educatiu públic fort té garantit un futur pròsper, tant econòmicament com humana i moral, i un poble sa que pot fer ús de la seua llengua i cultura i aprendre-les amb normalitat és un poble més feliç, igualitari i lliure. Per tot açò, hem de dir homenatjant l'Estellés, que "Ja no ens alimenten molles. Ara volem el pa sencer."

EN DEFENSA DE LA DIGNITAT DELS MÚSICS VALENCIANS

Hola de nou! El nostre País Valencià és una de les terres europees que més músics i Societats Musicals (fenomen únic en el món) ha vist nàixer, créixer i formar-se. També som un país de festes plenes de música i músics. Sinó, què serien els nostres Moros i Cristians, o les Falles, o les fogueres i gaiates sense música i músics? Centenars de bandes i xarangues plenen els carrers de nombroses ciutats i pobles del llarg i ample del nostre país. Afortunadament, som l'autonomia de l'Estat espanyol que més músics i formacions musicals disposa. 

Feta esta xicoteta introducció, vull dir-vos que la veritat és que este és un d'eixos escrits als quals t'encomanes per descarregar la ràbia que sents quan creus que alguna cosa o actitud és indignant. I és que no sé en què collons pensa molta gent quan se'ls ocorre de cridar a un músic i preguntar-li si li portaria "6 o 7 músics, però no hi ha pressupost, ara, menjar i beguda tot el que vulgueu!" i alguna riseta inclosa. Doncs miren, senyores i senyors, a mi no em fa gràcia, i a més gens ni miqueta. No entraré hui a valorar el precari resultat musical que pot donar una xarangueta de 6 o 7, sense cobrir moltes veus escrites en les partitures, i tal. No dubte que les intencions de les persones que actuen així manquen de qualsevol malícia, però, amb tots els respectes, són actituds envaïdes per una ignorància insultant vers la vocació i professió del músic, per diverses raons que si haguérem d'enumerar al complet no tindríem espai suficient per fer-ho. Per això diré les que em vénen a la ment de manera més immediata:

1. Un músic contemporani passa moltíssimes hores i dies durant moltíssims anys estudiant i formant-se per poder exercir la seua vocació o professió de manera correcta. Com a mínim, un músic comú dels nostres dies, disposa dels 4 cursos del Grau Elemental, la prova d'accés al Grau Professional i els dos cursos inicials d'aquest últim. Quan acabes estos cursos tens coneixements en Llenguatge Musical, interpretació del teu instrument de manera individual i conjunta, conjunt coral, i altres.  Més tard, molts continuen els estudis fins fer 6é de Professional, (altres, per diverses raons, preferim seguir perfeccionant sols en interpretació de l'instrument de manera indefinida) quan acaben altre cicle amb amplis coneixements en matèries com la Història de la Música, l'Harmonia, l'Anàlisi, l'Estètica, Música de Cambra, Orquestra, Piano Acompanyant i més coneixements en interpretació individual i col·lectiva de l'instrument propi. i disposen de titulació per poder exercir com a professors en escoles de música de les Societats Musicals i en centres privats. En este moment, qui vol continuar pot fer la pertinent prova d'accés al Grau Superior i seguir estudiant durant 4 anys per ampliar els seus coneixements de manera completa i poder optar a ser un professor de Grau Professional, intèrpret d'alguna orquestra i d'altres moltes eixides.

2. No vull ni saber quants diners podem gastar els músics en adquirir els nostres instruments, ja que si som de vent i toquem en alguna banda solem tindre'n dos (un per a estudiar i per als concerts, i d'altre per a "tocar al carrer"). Això es magnifica quan comptabilitzem les despeses per revisió, neteja i reparació de l'instrumental, recanvis de maquinària o "sapatillat", compra de canyes i abraçaderes per a l'instrumental de vent-fusta, oli per als instruments de vent-metall, baquetes per als percussionistes...

Sap la gent quants diners val un instrument i els seus accessoris? Sap la gent que molts poden costar uns quants milers d'euros? Sap la gent que una caixa de canyes pot costar al voltant de 30 euros?

3. Eixa feliç ignorància que plena els comentaris de qui demana músics sense tindre pressupost és la mateixa que ofereix "menjar i beure a fogó ple" a unes persones que esmorzen, dinen, berenen o sopen també a sa casa. És clar que els músics som partíceps de la festa, però a nosaltres no se'ns paga amb menjar i beguda. No som uns morts de fam ni uns alcohòlics. Som persones, tenim dignitat, mereixem un respecte i quan anem a tocar a una festa no ho fem solament per "amor a l'art". Tenim també unes despeses que cobrir per seguir formant-nos, vivint i mantenint l'activitat sociocultural en les nostres Societats Musicals, i eixes despeses es paguen amb diners. El sistema capitalista és així, i mercantilitza, també, per sort per a alguns i per desgràcia per a altres, l'art.

Deixant-me molts altres arguments, demane per favor a totes les persones que llegisquen les paraules d'este indignat músic, que no actuen així, que no demostren ignorància i s'informen abans de parlar. Ho dic sense ànim d'ofendre, tot el contrari, pretenc fer un favor a tot aquell que no vulga quedar molt malament davant un músic actuant de manera poc meditada. Demane a tot aquell que necessite amenització musical per a qualsevol esdeveniment que estalvie abans de "contractar" músics sense contraprestació econòmica. També demane molt especialment a totes i tots els companys i companyes músics que no es rebaixen a tocar per un plat de paella i una barra lliure. De seguir així, no li estarem fent un favor a la cultura musical de la nostra terra.

DE L'ABSÈNCIA IDEOLÒGICA OFICIAL

Hola, com esteu? De nou estic ací, després de les millors Festes de Moros i Cristians de ma vida i d'esta setmaneta passada de descans que m'he agafat. L'actualitat no cessa i, amb nou disseny i nou estil, continuem novament a la recerca d'una eixida als problemes que plenen les primeres pàgines d'alguna premsa -cal deixar-ho clar- i sobretot, de les xarxes socials, el nou fòrum on es parla de tot. "L'aldea global", que en diuen ara.

No vaig a fer un repàs inicial pels grans titulars, perquè sabeu que no sóc massa típic a l'hora d'escriure i els qui em llegiu, soleu permetre'm la llicència, ja que ningú es queixa mitjançant l'ús dels comentaris, una possibilitat, dit siga de pas, que teniu a l'abast i que és ben interessant. Dit açò, començaré posant de manifest que el descrèdit de l'actual política, o l'antipolítica, perquè així podríem qualificar-la pregonament, és del tot justificat. Algunes i alguns pensareu que no estic afirmant res de nou, però els qui es fixen en el que escric o escolten el que dic, se n'adonaran que sóc un ferm creient en la política i que em costa criticar-la. Tampoc vos emocioneu! Evidentment no faig una crítica a la política de manera general, sinó a una política molt concreta: l'actual política, la dolenta política. Farts estem de vore als noticiaris com els qui s'autoafirmen "liberals" tenen mitja família col·locada "a dit" en l'Administració Pública que dirigeixen. Faig referència a Esperanza Aguirre, per exemple. Sona paradoxal, no? Ho és, i contradictori. Tampoc casen amb l'esquerra algunes actituds practicades a les files del sindicalisme, que de demostrar-se, posarien de relleu la incoherència més extrema: estic parlant de l'ocorregut amb els fons per als aturats presumptament desviats per UGT d'Andalusia.  

Estes situacions em porten a pensar que la concepció actual de dreta i esquerra és el passat. Totes dues segueixen presents en la vida pública i en elles es basen les idees del poble, però són pràcticament insignificants als organismes de representació. No queden polítics amb ideologia, sinó persones al servei dels seus propis interessos personals, els quals depenen, alhora, d'interessos suprapolítics. En resum, als polítics de les altes institucions representatives actuals, i més concretament als dels grans partits, els controla el poder financer i els mou l'instint de supervivència.

"Xe...pa' tirar-se a la beguda!"

JA ESTEM A CASA. AVANT LA FESTA, AVAAANT!

Ja estem a casa, després del meu tercer i últim viatge de l'estiu. Esta vegada hem conegut Menorca, una de les nostres illes de la Mediterrània, de la qual m'emporte bons records, tant per la bellesa dels seus paisatges, com per la seua gastronomia, la bona companyia, l'estada en general, i un gran tret que caracteritza la seua idiosincràsia: la cura que tenen per la preservació de la seua terra i la seua llengua; el seu balear, el català de tots, el nostre valencià. Allà, tothom utilitza abans la llengua pròpia per a totes les coses. Ací a terres valencianes ens queda molta faena per fer encara en eixe aspecte. 

També cal destacar que des que viatgem juntes les famílies Ortolà Mas - Calabuig i Serna, és la primera ocasió en què NO ens hem trobat altres ontinyentins en el nostre destí. Cosa ben estranya, sabent que a l'estiu ens escampem com les formigues, jejeje.

Ara, contemplant una ciutat en la qual el poble d'Ontinyent viurem la Setmana Gran de les nostres Festes de Moros i Cristians 2013 en pocs dies.

AVANT LA FESTA, AVAAANT! 



A la fotografia, al Cap d'Artrutx, situat a Ciutadella, un dels indrets més bonics que he vist.

REPENSAR EL SISTEMA

Després de tres setmanes a l'estranger, quan uno torna i fa una ullada en profunditat a les notícies, mai no s'espera que l'hòstia siga tan forta.  

Tot es pot resumir d'una manera molt simple: l'Estat se'ns cau a trossos. Si més no, analitzant la situació de manera sintètica, no podem sinó fer un balanç catastròfic de la situació immediata de les nostres institucions. 

Estem assistint a la destrucció de l'Estat del Benestar que està duent a terme el govern d'extrema dreta capitanejat per "Mudito". La 'Marca España' consisteix en: una gestió econòmica ultraliberal dirigida pels grans empresaris i la banca, constituïts ja en una espècie de "govern no electe", el "Consejo Empresarial para la Competitividad", un parlament silenciat, un partit majoritari de l'oposició sense programa, sense rumb i tristament allunyat dels seus principis, i una onada de polítiques involucionistes de retorn al franquisme sociològic tant en sectors de l'ensenyament com en l'àmbit dels Drets Socials (els darrers dies hem conegut la prohibició de l'embaraç assistit a les dones lesbianes i a les mares solteres, així com la inclusió exclussiva a les estadístiques de violència de gènere únicament a les dones hospitalitzades per una pallissa).

Els alts càrrecs dels tres poders de l'Estat (executiu, legislatiu i judicial) estan greument contaminats per la xacra de la corrupció, i si a més afegim els cassos que corresponen a la monarquia, trobem que no és debades que la ciutadania senta una profunda desafecció envers el sistema establert. Podem entrar a valorar si la Transició fou del tot encertada, o simplement fou l'intent de construir un canvi tranquil que iniciara la democratització, i també podem perdre'ns en repartir responsabilitats sobre els governants que no van aprofundir en aquesta a posteriori. A eixos ja els coneixem totes i tots. Els mateixos gossos amb distints collars. Però l'emergència en què es troba el nostre poble, que és qui paga els plats trencats d'aquesta estafa vertebrada mitjançant una crisi econòmica, social i política, ens hauria d'empényer a actuar immediatament. La fractura social i la pobresa van en vertiginós augment, i no hem de perdre ni un minut més.

Cal que les ciències socials es posen en marxa de manera imminent: els pensadors econòmics, filosòfics i polítics de veritat s'han de posar mans a l'obra per construir un sistema alternatiu fort, sòlid, que done esperança i una vida digna a totes les persones, sense cap mena de distinció. Hem de ser capaços de teixir la nostra pròpia xarxa engrescadora que ens permeta actuar amb contundència per redreçar la situació i acabar amb la injustícia i l'hostilitat que ens governa. No estem disposats a assumir aquest menyspreu permanent, aquesta manca de democràcia, aquests atacs a les vides de les persones. L'altre dia llegia a un periòdic d'àmbit estatal l'entrevista realitzada a l'historiador català Josep Fontana, on aquest deia, entre d'altres tantes coses, que "el socialisme vol dir avui que els altres deuen tèmer que hi haja una alternativa i que algú puga organitzar-la. Això, avui, no existeix". Ens cal repensar el sistema.

 

COMENÇA L'ESTIU!

Hola! En primer lloc, les meues disculpes per l'absència de les últimes setmanes, però les obligacions acadèmiques són prioritàries. 

Acabats els exàmens i "amb tot el peix venut", done per conclòs el 1r de Batxillerat, un curs on he pogut assaborir noves assignatures que m'agraden, o simplement, descobrir l'essència d'altres que ara trobe més interessants. També, vos he de confessar que n'he patit alguna que altra més costosa o menys interessant per a mi, però a la fi tot ha acabat bé, com sempre. Ah, i espere que no siga aquest el tercer any en què em quede a una dècima del diploma honorífic d'expedient acadèmic! Jo pense que ja tocaria...

Siga com siga, la veritat és que em quedaré satisfet de la feina feta. L'any que ve m'espera un any dur, que vull afrontar amb forces i moltes ganes, per poder, com diu algú "abrir de par en par las puertas de la Universidad". No sé si tindré uns companys i companyes de classe tan bons com els d'este any. Passe el que passe, a elles i a ells els desitge el millor, perquè són molt bona gent, hem fet amistat i esperem no perdre el contacte.

A partir d'ara, la millor època de l'any m'espera: un estiu destjat que ja ha arribat. Ara toca fer el que m'agrada amb més llibertat. 

Començarem dijous, rumb a Praga, on se n'anem de viatge de fi de curs i de segur s'ho passarem genial. En tornar, un breu descanset i en menys d'una setmana, Eastbourne (Anglaterra), m'espera per tercer any consecutiu. Una ciutat que, la veritat, després de dos estius visitant amb poques ganes, enyore ara. Este any vull anar-hi, i retrobar-me amb tota la colla d'amics "apitxats" dels diversos pobles del nostre País Valencià que viatgem junts amb l'English French Centre de Moncada. Com estarà la gent de "Moy Avenue, 10"?

Més tard, tornaran els temps "maniserils" de les voltes a peu nocturnes, els matins de descans i relax i les vesprades de piscina, berenars o les excursions a la nostra meravella natural, la màxima expressió del bucolisme ontinyentí: el Pou Clar. De nou tindrem també la música als carrers, els sopars de comparsa i les festes dels dissabtes amb els amics, les eixides amb la nostra Unió Artística Musical...

Enguany, amb la família i les amigues i companyes de viatge, visitarem Menorca, una de les precioses Illes Balears del nostre Mediterrani, el mar que agermana els països d'història i parla comuna. Gaudirem de les seues cales d'aigües clares i netes.

Tot culminarà en "el moment més alt de l'any, d'un poble que treballa i fa Festa també" (V.A.E), quan els Moros i Cristians conqueriran la Vila d'Ontinyent i l'explosió de Festa, música, amistat, alegria, colors i tradició inundarà les nostres vides de manera única i especial.

Per acabar, dir que em sent molt afortunat i agraït de poder planejar un estiu tan complet que de segur serà inoblidable. Ho valore moltíssim i ho aprofitaré. Totes les oportunitats són úniques i no es poden deixar passar en els temps que corren! Vos desitge un gran estiu, estarem en contacte i no vos abandonaré, "I promise"!

DE LA TEORIA DE LA JUSTÍCIA DE RAWLS

De tot el que hem parlat en la classe de filosofia d'aquest matí, és el posicionament del filòsof John Rawls sobre la justícia com a equitat el que més m'ha cridat l'atenció. No precisament per exòtic ni estrany, sinó més bé per la necessitat lògica de la seua aplicació.  

Ara com ara, en un món actual on el gènere humà sembla estar en perill d'extinció a causa de la mercantilització massiva de les coses i l'ocupació del poder per la cobdícia i la corrupció, una teoria com aquesta s'ensenya (encara, per sort) a les aules. Aquest hereu de la tradició kantiana estableix les bases d'un sistema on tothom treballaria per aconseguir els mínims principis d'equitat social, ja que mitjançant un procés empàtic, prendríem consciència respecte a la possibilitat que ens trobàrem, en algun moment de les nostres vides, en situació poc avantatjosa. Llavors, podríem ser nosaltres mateixos els qui necessitaríem de l'ajuda d'altres per poder viure en condicions òptimes.

D'altra banda, el que m'ha resultat vertaderament cridaner ha sigut conéixer la base en la qual es fonamenta la teoria: la ignorància. No podia entendre com un sistema tan profundament igualitari podia estar vertebrat a partir de la ignorància, però més tard se m'ha aclarit més l'ús del concepte. La teoria es basaria, doncs, en la ignorància de cadascun dels éssers humans sobre el seu propi esdevindre, és a dir, respecte de la seua futura posició socioeconòmica. Evidentment, açò és formulat d'aquesta manera per tal d'evitar que l'instint d'egocentrisme humà que tothom posseïx, en major o menor mesura, penetre en la nostra consciència a l'hora d'actuar front als reptes  que se'ns puguen presentar. Per consegüent, el procés pel qual cada persona consideraria la possibilitat de patir una situació d'exclusió social, diversitat funcional, discriminació, pobresa o malaltia seria molt més àgil, per la qual cosa tots els éssers humans procurarien actuar per a la configuració de propostes correctores de les desigualtats socials, econòmiques, polítiques, ètniques i culturals. Val a dir que plantejaments econòmics com el de Felber i la seua "Teoria de l'Economia del Bé Comú" anirien en aquesta direcció, almenys pel que fa a la finalitat.

En definitiva, iniciatives ètiques que milloraren l'esdevindre dels pitjor situats, per mitjà de l'acompliment d'unes llibertats i drets bàsics per a tota la població, així com el garantiment d'una igualtat d'oportunitats des del bressol fins la tomba. És idèntic al full de ruta que regeix l'actualitat. O no?

AQUEST DISSABTE, A OTOS, EL JOVENT DE LA VALL PIQUEM L’ULLET!

No sé si és la bombolla en la qual vivim els meruts, ací, en la profunditat de les comarques, o és que s’està produint una mena de despertar al País Valencià. Sembla com si tot un poble s’hagués posat d’acord per entonar a l’uníson un “ja n’hi ha prou” imparable, contundent.

Deuen ser les circumstàncies que s’han donat, de segur. Sembla que a l’ostracisme cultural que ha sotmès el poble valencià durant els últims 17 anys ha hagut d’afegir-se-li una fallida financera a la Generalitat Valenciana provocada pels governs de la corrupció, el balafiament i la manca de reivindicació i defensa dels interessos valencians davant Madrid, elements que han provocat un drama social impressionant.

Moltes empreses han de suportar la morositat d’una Generalitat arruïnada per la política desastrosa del PP, el sistema productiu valencià és ferit de mort i aïllat, a l’espera d’inversions estratègiques clau, com el Corredor Mediterrani, que donen l’eixida necessària dels nostres productes a Europa, milloren les comunicacions i ens connecten amb nous mercats. Són imprescindibles programes de desenvolupament, recerca i innovació per modernitzar la indústria i fer-la més competitiva, respectuosa amb el medi i sensible socialment. Els serveis públics a casa nostra s’estan degradant fa anys amb privatitzacions sanitàries, atacs a l’ensenyament públic i en valencià (des de la pròpia Administració Valenciana) i impagament d’ajudes a dependents, persones amb diversitat funcional, malalts i farmàcies. El sector de les societats mercantils vertebrades per la pròpia Generalitat ha promogut els dos EROs (Expedients de Regulació d’Ocupació) més nombrosos de la nostrà història contemporània: un a Ràdio Televisió Valenciana, i altre a FGV. Les empreses concessionàries d’obres públiques tampoc no veuen un cèntim provinent de la Generalitat i tenim una de les taxes d’atur més altes, un endeutament campió i unes xifres de desnonaments molt preocupants. La xarxa clientelar que alguns van establir per blindar-se i perpetuar-se en el poder s’ha esquinçat perquè la caixa està buida, i milers de joves han de fer les maletes i marxar a la recerca d’un horitzó de vida digna fora de casa, perquè ací no troben futur.

Ja coneixem aquesta manera de fer política, que rau en beneficiar les butxaques de quatre banquers, especuladors i en l’interès propi (demostrat als cassos de corrupció, a la qual el PP valencià li ha posat denominació d’origen), gastar en serpentina i mentir als agents socioeconòmics de la nostra terra, afirmant que aposten pel model productiu, i veritablement desconcertats perquè ho havien fiat tot a la rajola i el turisme insostenible i aquestes ja no donen per a més.

Però afortunadament, també en coneixem d’altra. Ací, a la nostra Vall d’Albaida, una comarca especialment afectada per la crisi, repte que ens va pillar amb el peu canviat intentant resoldre la problemàtica de la reconversió del tèxtil, tenim una capital amable que marca el camí amb humilitat, però amb determinació, al costat de les persones. Perquè malgrat les poques competències que un consistori municipal té per poder exercir una influència notable sobre l’economia, l’Ajuntament d’Ontinyent està demostrant que es pot fer una política resposable, per a les persones i per l’economia productiva i sostenible. Amb els deures d’hisenda fets (reducció del dèficit, contenció responsable de la despesa i augment dels ingressos), Ontinyent va tancar l’exercici 2012 amb un superàvit d’1,2 milions d’euros, que van a ser gastats en un Pla Estratègic de Reactivació i Foment de l’Activitat Econòmica, dotat de 960.000 €. Aquest pla consta de l’establiment de línies de crèdit a emprenedors del sector tecnològic per valor de 250.000 €, en col·laboració amb Caixa Ontinyent i INNOVALL, l’adequació d’un Espai d’Emprenedors al CREC (Centre de Referència Econòmica de la Ciutat d’Ontinyent, ubicat al Carrer Major), un Pla d’Ocupació amb contractació directa de 36 persones aturades en l’actualitat, que intentarà escometre una inserció laboral més ràpida i, alhora, contribuirà a millorar espais urbans, enllumenat públic més sostenible i protecció dels nostres paratges naturals.

Jo he establert la meua comparativa entre la política que ja coneixem i no ens agrada i la nova política que necessitem per donar esperança a les nostres vides. Eixa és la diferència entre un govern irresponsable, injust i al servei d’interessos especulatius i un govern que es preocupa per les persones, inverteix en economia productiva, no retalla en serveis al ciutadà i redueix despesa simplificant estructures polítiques i despeses menys imprescindibles que el nostre Estat de Benestar. Aquest segon, és un govern amb Compromís, una cooperativa política formada per persones, i no per personalismes. Un equip de gent que vol construir l’esperança d’aquesta terra.

Per això, aquest dissabte a les 11:30, al saló d’Actes de l’Ajuntament d’ Otos, les i els joves de la comarca “piquem l’ullet”, encetant el camí dels JOVES AMB COMPROMÍS de la Vall d’Albaida amb el nostre Congrés Constituent. Ens acompanyeu?

MANIFEST VAGA GENERAL DE L'ENSENYAMENT 9 DE MAIG

Hui, 9 de maig, tornem a haver de buidar les aules per plenar els carrers, i aquesta vegada ho fem de manera conjunta tota la comunitat educativa (mares, pares, professorat i estudiants). Omplim els nostres carrers de persones amb clams, crits, reflexions, pensaments, emocions, idees, esperança, il·lusions, indignació,  lluita, saber, futur...i moltíssimes coses més que ens envaeixen quan parlem de DEFENSAR L'ENSENYAMENT PÚBLIC.

Perquè en qualsevol país, l'ensenyament és el motor que impulsa el coneixement, la clau que obri les portes de la humanització, de l'esperit crític, de la formació i la necessitat de la saviesa en les nostres vides. Però sembla que açò no agrada a tot el món. Ens governa una oligarquia cada vegada menys humana, menys solidària, integrada pels qui pretenen que tot es puga comprar i vendre, que res no tinga valor si aquest no reporta un benefici econòmic restringit a uns pocs. Sembla mentida que en el segle XXI hàgem d’estar ací reivindicant coses tan essencials.

Efectivament, estem ací perquè ens oposem de manera frontal a la mercantilista i privativa “Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad de la Educación”, que promoguda pel govern central del Partit Popular i especialment pel Ministre Wert, no fa honor al seu nom, i acompleix fidelment els dictats de la troika europea i les polítiques més feroces i insensibles vers l’ensenyament públic, tal i com estan fent amb tots els serveis que conformen  l’Estat de Benestar.

A més de les polítiques de retallades en recursos per a l’educació que ens retornen a la prehistòria, com la manca de professorat, l’acomiadament del professorat interí,  l’augment del nombre d’alumnes per aula i l’impagament escandalós de beques i ajudes a l’estudi, aquesta llei suposa la degradació definitiva del sistema educatiu a l’Estat espanyol.

Algunes de les seues característiques són clarament visibles a l’avantprojecte de llei que es va presentar per part del govern de Rajoy: l’increment de les facilitats als centres que segreguen per raons de sexe, la pujada de les taxes universitàries, l’establiment de tres revàlides per dificultar l’accés als estudis superiors a l’alumnat, l’augment del protagonisme de la religió en l’ensenyament públic, que vulnera el principi constitucional d’aconfessionalitat de l’Estat, i un atac sense precedents al nostre dret a estudiar i a viure en valencià, que passa per damunt de la protecció imprescindible amb què haurien de comptar les llengües cooficials.

Tot açò, va unit a les nefastes polítiques que ja fa anys vénen duent-se a terme en matèria d’educació al País Valencià per part el govern de la Generalitat Valenciana. Perquè malauradament hem de suportar un govern valencià més preocupat en pagar el deute il·legítim que han generat els projectes megal·lòmans, la corrupció constant i els aeroports sense avions, que en defensar un sistema educatiu públic, de qualitat, universal i en valencià que garantisca un horitzó de vida digna per a les persones. 

Precisament, és ahí on resideix l’alternativa que el PP no assumeix: en el deute il·legítim impagable que ha provocat la corrupció instal·lada en el poder. No poden condemnar-nos a la joventut a heretar unes despeses producte dels seus negocis bruts amb mafiosos com els de la trama Gürtel. Com tampoc podem permetre  la seua manca de capacitat reivindicativa front als atacs recentralitzadors que atempten contra els trets singulars de la personalitat col·lectiva del poble valencià i la dignitat de les persones.

L’austericidi que se’ns està fent pagar ha sigut provocat per uns mals gestors públics amb interessos individualistes, animats per la banca i l’especulació, i no per nosaltres, persones que treballem per fer d’aquesta una societat més justa, equitativa i igualitària, on tothom tinga les mateixes oportunitats per ser feliç.

Ja està bé de fer-nos creure mentides, perquè si no aposten per l’ensenyament públic i de qualitat, fins i tot com a eixida d’esta estafa a la qual anomenen crisi, és perquè mai han cregut en ella. S’estan aprofitant del desconcert social per generar confusió i posar en marxa la maquinària encarregada d’adormir consciències. Pretenen construir el poble que necessiten per poder establir el seu sistema, un sistema que, en nom de la llibertat, abandona els més dèbils, menysprea la diversitat i mercantilitza tot el que cal per beneficiar de manera privativa les butjaques d’uns pocs. Els mateixos que ens han portat a aquesta situació socioeconòmica d’incertesa, que obliga a tantes i tants a fer les maletes i marxar a l’exili.

 Saben massa bé que un poble ignorant és un poble submís, sense capacitat crítica i reflexiva. Per això no hem de caure en la desesperança ni defallir en la mobilització social, perquè encara que el Ministre diguera este matí que sols érem el 20%, aquest migdia s’ha informat que s’aplaça la votació de la LOMCE, fet que evidencia la utilitat de la pressió social.

Per acabar, en homenatge a l’escriptor i periodista valencià Vicent Andrés i Estellés, citar unes paraules que ens animen a perseverar en la lluita:

“No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu!”.

Moltes gràcies.

TOT UN FUTUR PER COMENÇAR*

A hores d'ara, ningú dubta que Europa es troba en un dels moments més complicats de la història contemporània. L'actual crisi provocada per l'estafa de torn del sistema econòmic capitalista ha fet perdre la por al liberalisme més extrem. Ja no es respecten ni tan sols els acords adoptats pels socialdemòcrates i liberals de les potències europees en altres temps, quan el perill es trobava en l'existència d'una alternativa sòlida al capitalisme, representada per la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (dictadura comunista amb economia planificada), la qual gaudia d'un creixement econòmic imparable mentre la resta del continent patia un greu problema socioeconòmic. (Aclarisc d'avantmà que evidentment no compartisc cap règim totalitari, siga quin siga el seu color polític). La solució intermèdia a la qual es va arribar per enteniment entre les parts fou la implantació del sistema d'economia mixta i, per consegüent, la vertebració d'un Estat de Benestar. Aquest consistiria en garantir una sanitat, un ensenyament i un sistema de pensions públics, de qualitat i universals. Malauradament, això és el que hui per hui està en joc: el benestar dels ciutadans; un horitzó de vida digna per a tothom.

L'Alemanya de Merkel dicta la política econòmica que cal practicar per "eixir de la crisi", una crisi provocada pels excessos bancaris fruit d'una antiga desregulació de les entitats nord-americanes promoguda pel president Reagan, les fases especulatives del mercat -culpables de l'actual incertesa i variabilitat de les dades (prima de risc, etc)-, i no per les persones. Però és que a més a més, aquestes polítiques de RETALLADES a l'Estat de Benestar, que tenen unes repercussions socials d'empobriment i precarietat humana i són totalment contraproduents, tal i com ens demostra l'evidència, pretenen ésser justificades pels seus partidaris adduint que la responsabilitat de la crisi la té la ciutadania, per "haber vivido por encima de sus posibilidades". Front a aquesta acusació, hem de dir NO! Lògicament, si una persona gaudia d'un lloc de treball, un bon sou i una posició financera que li permetia adquirir un determinat nivell de vida, és normal que adaptara el seu consum i el seu endeutament als  ingressos que percebia, com també ho van fer les administracions públiques, especialment i cridanera a l'Estat espanyol, a causa dels ingressos per llicències d'obra (bombolla immobiliària). I si a açò li afegim la concessió reiterada per part de les entitats bancàries de préstecs a tothom sense condicions, trobarem la resposta a l'elevat endeutament de les famílies. Almenys, eixa és la senzilla lectura que em permeten fer els meus modestos coneixements sobre economia.

Què ens passa? Per què la societat està paralitzada? Quina alternativa hi ha?

Al meu parer, la societat està descol·locada perquè troba que no hi ha voluntat política per garantir l'horitzó de vida digna que necessitem. L'ascens de les minories parlamentàries i extraparlamentàries que aposten per un discurs més trencador així ho demostra. Les joves i els joves estem desesperançats i ens cal empenta i ganes de canviar les coses, perquè el futur està per escriure i si algú ha de redactar les pàgines del nostre esdevindre som nosaltres. Però per poder realitzar aquest somni transformador ens hem de formar i educar moltíssim, cosa que s'està dificultant des del poder, des d'un poder que pretén aborregar-nos i crear serfs d'un sistema injust i esclavitzador. Gent que visca per treballar en el que puga, països que hagen de suportar taxes de desocupació inassumibles, ja que així la contractació serà més fàcil i barata més tard, i estarà justificada la precarització. Però no podran, no podran perquè som més les i els qui pensem que altra Europa és possible i no estem disposats a resignar-nos i deixar que la societat es deshumanitze més. Hem de deixar de seguir la dita popular "mal de muchos, consuelo de tontos". Alcem-nos, rebel·lem-nos, lluitem perquè les nostres vides tinguen un futur digne i de benestar, per l'economia real, per la importància de la RSC (Responsabilitat Social Corporativa) de les empreses, per l'ecosostenibilitat, per un nou món més just i solidari on totes i tots puguem ser feliços i realitzar els nostres somnis. Cal prendre la iniciativa, cal una insurreció pacífica i intel·lectual, cal un compromís.

*A la memòria de José Luis Sampedro i Stéphane Hessel, dos grans lluitadors i intel·lectuals que ens han deixat un llegat inesborrable i necessari.

EL 25 D'ABRIL CONSTRUINT LES IL·LUSIONS

Com diu la cançó "Viure" d'Obrint Pas, "el 25 d'Abril construint les il·lusions". Doncs bé, el dia és arribat. Aquest any, se'n compleixen 306 des que ens arrabassaren per la força els nostres Furs, el nostre autogovern, la nostra llengua i cultura, i conseqüentment la nostra perspectiva de vore el món i la nostra manera de viure com a poble. Les conseqüències derivades de la contesa d'Almansa varen ser desastroses per a la cohesió nacional del poble valencià i encara hui patim l'amargor dels fruits que la monarquia centralista ens va portar aquell fatídic 25 d'Abril de 1707.

Malauradament, el poble valencià encara ha de suportar agressions al nostre fet diferencial per part dels qui no estimen ni comparteixen la nostra història com a col·lectivitat i per això pretenen eliminar la diversitat i s'empenyen en aconseguir-ho. La nostra llengua ha hagut de suportar atacs orquestrats, fins i tot des d'administracions públiques, en un intent d'esborrar l'element vertebrador més preuat del País Valencià, acció que no fa sols que evidenciar la ignorància dels qui la impulsen.

Aquesta assenyalada data, en la qual commemorem el Dia de les Llibertats Nacionals del Poble Valencià, servirà en la present edició per reivindicar des d'organitzacions cíviques com la Cimera Social del País Valencià, un clam comú de la societat valenciana: la lluita per un finançament més just. És per això que se'ns convoca el proper dissabte 27 d'abril a les 18h a la Plaça de Sant Agustí de València, per dir prou a aquest finançament injust que ens margina i no garanteix un horitzó de vida digna per a tothom. Si podem, anem-hi! Perquè el País Valencià és l'única autonomia de l'Estat espanyol amb una renda inferior a la mitjana que és contribuent net. A més a més, la crisi i la situació de corrupció i ruïna econòmica, tant de la societat com de les institucions valencianes, han agreujat el problema, convertint-lo en una necessitat prioritària. 

És intolerable que un país d'emprenedors tinga una taxa d'atur del 30% i una indústria desmantellada, i açò és a causa del saqueig i el balafiament constant de recursos a les arques públiques valencianes (que òbviament, no es destinen a I+R+D+I, polítiques d'ocupació o línies de crèdit a PIMES), així com d'una balança fiscal deficitària que se solucionaria amb l'establiment d'un Concert Econòmic Responsable, adoptant la proposta elaborada recentment  pel Secretari General del BLOC i Síndic de Compromís, Enric Morera.

Tenim clar que amb la gent que actualment governa la Generalitat, manquem d'un lideratge institucional decidit pel qual canalitzar la reivindicació, és per això que la força del carrer és, més que mai, imprescindible. Construïm les il·lusions d'ésser poble; d'ésser alguna cosa més!

ESPAI POÈTIC: "soledat" - Jaume Pérez Montaner

Hola a totes i tots. Hui no m'adrece a vosaltres per escriure jo. Ho faig per compartir amb vosaltres aquest poema recollit al llibre "Solatge", de Jaume Pérez Montaner (guardonat al Premi de Poesia Benvingut Oliver 2008), i que porta per títol "soledat". Gaudiu-lo tant o més com ho he fet jo!

Llaura la mar la teua veu en calma
i els vents modulen noves melodies
entre pins i canyars.

S'ha omplit de llum de rosa
l'espai on respiraves.
Arbores l'alegria amb aquesta certesa.

No cridaràs el nom des del penyasegat:
feliç d'arena i sal has de cantar
l'amor que et ve de tu mateix
i el fruit que t'exalta d'escumes.

Contemples des d'ací
el teu nom retrobat sota la roca humida
i amb rumb incert el seu nom fet d'estrelles.

Et dius ningú:
només vius amb l'enyor del seu esguard
i trepitges la llum d'una lluna oblidada.         

BREU REFLEXIÓ

Amb tot aquest temporal de successos que ens empenyen a l'hedonisme, no podem caure en la temptació. Simplement, pel que deia el savi José Luis Sampedro. "Ens han donat una vida, doncs anem a viure-la!". Tenim el deure de garantir la supervivència en òptimes condicions de la humanitat, i no ho aconseguirem si no trenquem una bombolla que creix cada dia més per la natural por a estridències i agudeses que puguen afectar els més menuts: la bombolla del sobreproteccionisme vers els nostres estimats, la qual portarà a la letargia del gènere humà i per consegüent, a l'opressió dels dèbils, en un moment històric cabdal on hem d'actuar per obligació moral. Ja ho he dit.

ONTINYENT MARCA EL CAMÍ

Després de quatre anys en la penombra, les ontinyentines i els ontinyentins van decidir el 2011 que ja estava bé suportar autoritarismes i burles i van donar la majoria a les forces progressistes. Malgrat els dubtes inicials sobre l'estabilitat i l'eficiència del nou govern d'Ontinyent, el balanç a hores d'ara no pot ser més positiu. La composició del Plenari resultant de les eleccions de 2011 obligava a l'enteniment, trencant així amb la situació d'estancament i manca de control al govern que s'havia produït amb la majoria absolutista practicada per la parella d'or del Partit Popular d'Ontinyent. S'ha canviat la grandiloqüència per l'humilitat i la sinceritat, l'exhibicionisme omnipresent per la discreció, la valentia xulesca per la prudència savia, el parlar pels colzes amb les oïdes taponades per l'escoltar atentament les inquietuds de la gent, la promesa "tapaboques" per l'intent i la voluntat de solucionar, la persecució intolerant pel diàleg. En definitiva, una política feta per persones i per a les persones. I és que tot i ser un govern plural, format pels set regidors del PSPV-PSOE (res a vore amb les grans estructures del PSPV i del PSOE), els tres regidors de COMPROMÍS PER ONTINYENT i el suport subjecte a una variabilitat preocupant però intel·ligent d'EU, el dia a dia i la gestió del nostre Ajuntament són exemple per a tothom. Sols cal llegir la premsa per adonar-se de la importància i la repercussió d'àmbit estatal que té la política alternativa que està duent a terme el Govern d'Ontinyent. Lògicament, tal i com fan totes les administracions públiques en l'actualitat, la gestió es basa de manera fonamental en l'economia. Més concretament, en l'administració de la regidoria d'Hisenda. Qualsevol persona que s'haja enfrontat als números de l'economia domèstica sap com és de difícil fer que aquests quadren. Especialment, en època d'escassetat d'ingressos: aquesta estafa anomenada crisi. 

Doncs bé, els números de la casa de totes les ontinyentines i els ontinyentins són responsabilitat de Josep Antoni Francés, tot un exemple d'honestedat i entrega al bé comú del nostre tinent Alcalde, de COMPROMÍS PER ONTINYENT, qui va renunciar al sou per poder incorporar un expert al front del CES (Consell Econòmic i Social), i compagina la gestió de la butxaca ontinyentina amb la seua professió. Un polític vocacional. Tal volta això siga un dels causants de què Ontinyent tinga l'estructura política més barata de les ciutats del nostre tamany. L'administració dels recursos de la nostra ciutat per part de COMPROMÍS és impecable: després de quatre anys tancant l'exercici amb dèficit, sota el govern del PP, el 2012 s'ha tancat amb superàvit i romanent de tresoreria positiu, gràcies a una gestió responsable, de gastar el què es té i estalviar per invertir en promoció econòmica. S'ha reduït l'endeutament municipal: dels 21,5 milions d'euros que va deixar el PP, ens trobem ja en els 16. I tot açò, sense retallades en política social ni serveis al ciutadà, sinó tot el contrari: s'ha augmentat la partida en polítiques socials i benestar. Com s'ha aconseguit aquesta quadratura del cercle? Ben fàcil. 

Es va tancar la Televisió d'Ontinyent, un mitjà de comunicació subjecte al color polític que governava l'Ajuntament; un mitjà propagandístic. Açò s'ha suplit amb el màxim aprofitament dels recursos que ofereixen les noves tecnologies i un pla de transparència en la contractació de propaganda institucional, presentat per COMPROMÍS. Es van reduïr els edificis llogats per l'administració local destinats a associacions, creant un nou concepte innovador que les acollix: l'Hotel d'Associacions, en un espai de propietat municipal rehabilitat amb materials reutilitzats. S'ha estalviat un 50% en factures telefòniques i despeses de representació. Els polítics ens costen un 40 % menys i estem molt per davall de la mitjana que marca la Federació Espanyola de Municipis i Províncies respecte al cost de les estructures polítiques. S'ha renegociat el contracte de lloguer de la Prefectura de la Policia Local, estalviant 200.000 €, s'han aplicat plans d'eficiència energètica i foment de les alternatives, pinzellades verdes que aporta COMPROMÍS, així com també es va promoure l'obertura d'una Tenda Virtual al web de l'Ajuntament per vendre tot el que es trobava infrautilitzat al magatzem d'obres. S'han creat nous impostos a les sucursals bancàries locals i es va aprovar el pagament de l'IBI per part de l'església catòlica i totes les confessions religioses, pels edificis que no són de culte.

Tot açò i molt més, és el que permet obtenir els recursos necessaris per al desenvolupament d'una política d'estímul econòmic i canvi de la fesomia socioeconòmica d'Ontinyent, en coordinació amb l'àrea de Promoció Econòmica, la qual assumeix el propi Alcalde, regida per l'òrgan decisori en què s'ha reconvertit el Consell Econòmic i Social, gestionat, al seu torn, pel coordinador econòmic de la ciutat, Joan Gilabert, secretari comarcal de COMPROMÍS. Una política basada en la bonificació fiscal al comerç, i l'ajuda a la implantació comercial en zones de valor històric, la creació d'iniciatives de dinamització comercial i social, el recolzament a la diversificació en sectors com la innovació tecnològica industrial, la promoció turística, la indústria cultural ontinyentina (un valor emergent) i la revitalització del sector hostaler. 
Recentment, totes aquestes iniciatives de promoció econòmica s'han recollit i ampliat en el Pla Estratègic de Reactivació Econòmica de la Ciutat d'Ontinyent, dotat amb un milió d'euros, que permetrà la creació de llocs de treball, l'establiment de línies de microcrèdit a emprenedors, l'obertura d'un espai d'innovació emprenedora al CREC (Centre de Referència Econòmica de la Ciutat d'Ontinyent) situat a l'antic edifici Banesto. És clar que aquest pla no serà el garant d'una recuperació econòmica complicada, ja que les competències d'un consistori municipal en matèria econòmica són relativament limitades, encara que importants. No podem lluitar contra les lleis d'un govern estatal que afavoreix la flexibilització del mercat, sinònim d'acomiadament fàcil, por dels treballadors i acceptació de condicions laborals precàries, però sí podem intentar paliar les conseqüències d'una gestió autonòmica i estatal errònia i empobridora. 

Finalment, evidenciar què per això mateix no ens poden dir què no hi ha alternativa a la política que practiquen els governs nugats de peus i mans als interessos de la banca i el gran capital. Ontinyent marca el camí i nosaltres tenim l'alternativa: la combinació perfecta de l'esquerra moderna, amb el nacionalisme simpàtic, l'ecosostenibilitat i els valors ecològics per bandera. Estem amb l'economia real, amb els emprenedors, amb els treballadors i en definitiva, totes i tots els qui ens trobem afectats per aquesta estafa anomenada crisi, que res hem fet per provocar.

A Ontinyent estem pel bé comú, per això tenim un Govern amb COMPROMÍS.