Hi ha moltes
maneres d'estar al món, de viure la vida i d'enfrontar-se a les
situacions que se'ns presenten dia a dia. Diverses perspectives que
enriqueixen la nostra existència i, de vegades, ens provoquen maldecaps.
No obstant, la nostra manera de passar per ací no és ni millor ni
pitjor que la de les altres persones, perquè per a cadascú la millor
forma d'actuar és la que practica, diguen el que diguen.
Sempre he sigut
de les persones que es qüestionen per què és així la realitat que els
envolta, per què hi ha tanta injustícia i insolidaritat, i fruit d'açò
he triat el camí que més adequat m'ha semblat per desenvolupar eixa
tasca reflexiva i actuar per transformar allò que pense que ha de
canviar. Per això, crec que hui és un dia d'eixos que no ens agradaria celebrar. Un dia que commemora una de les lluites que no ens agradaria recordar.
I és que no caldria ser feministes si la desigualtat no regnara, encara hui, en tants àmbits de la societat. No és possible que en societats suposadament desenvolupades alguns seguisquen qüestionant el dret d'una dona a decidir sobre la seua maternitat, com també és inacceptable que es facen plantejaments a favor de la segregació sexista a les escoles. És miserable que les retallades arriben a afectar la lluita contra la violència de gènere, i és lamentable que qui propugna esta mena de polítiques no siga castigat per la justícia.
Per acabar, sols em resta dir que m'agradaria no haver d'escriure estes línies, com també m'alegraria el fet de no defensar la nostra llengua i la nostra autenticitat com a valencians en el món, com m'encantaria no haver de participar en la lluita per l'educació i la sanitat públiques, o treballar pel respecte pels drets laborals de totes i tots. Però hi ha qui s'encarrega que no puga deixar de fer-ho.
