DE LA TEORIA DE LA JUSTÍCIA DE RAWLS

De tot el que hem parlat en la classe de filosofia d'aquest matí, és el posicionament del filòsof John Rawls sobre la justícia com a equitat el que més m'ha cridat l'atenció. No precisament per exòtic ni estrany, sinó més bé per la necessitat lògica de la seua aplicació.  

Ara com ara, en un món actual on el gènere humà sembla estar en perill d'extinció a causa de la mercantilització massiva de les coses i l'ocupació del poder per la cobdícia i la corrupció, una teoria com aquesta s'ensenya (encara, per sort) a les aules. Aquest hereu de la tradició kantiana estableix les bases d'un sistema on tothom treballaria per aconseguir els mínims principis d'equitat social, ja que mitjançant un procés empàtic, prendríem consciència respecte a la possibilitat que ens trobàrem, en algun moment de les nostres vides, en situació poc avantatjosa. Llavors, podríem ser nosaltres mateixos els qui necessitaríem de l'ajuda d'altres per poder viure en condicions òptimes.

D'altra banda, el que m'ha resultat vertaderament cridaner ha sigut conéixer la base en la qual es fonamenta la teoria: la ignorància. No podia entendre com un sistema tan profundament igualitari podia estar vertebrat a partir de la ignorància, però més tard se m'ha aclarit més l'ús del concepte. La teoria es basaria, doncs, en la ignorància de cadascun dels éssers humans sobre el seu propi esdevindre, és a dir, respecte de la seua futura posició socioeconòmica. Evidentment, açò és formulat d'aquesta manera per tal d'evitar que l'instint d'egocentrisme humà que tothom posseïx, en major o menor mesura, penetre en la nostra consciència a l'hora d'actuar front als reptes  que se'ns puguen presentar. Per consegüent, el procés pel qual cada persona consideraria la possibilitat de patir una situació d'exclusió social, diversitat funcional, discriminació, pobresa o malaltia seria molt més àgil, per la qual cosa tots els éssers humans procurarien actuar per a la configuració de propostes correctores de les desigualtats socials, econòmiques, polítiques, ètniques i culturals. Val a dir que plantejaments econòmics com el de Felber i la seua "Teoria de l'Economia del Bé Comú" anirien en aquesta direcció, almenys pel que fa a la finalitat.

En definitiva, iniciatives ètiques que milloraren l'esdevindre dels pitjor situats, per mitjà de l'acompliment d'unes llibertats i drets bàsics per a tota la població, així com el garantiment d'una igualtat d'oportunitats des del bressol fins la tomba. És idèntic al full de ruta que regeix l'actualitat. O no?

AQUEST DISSABTE, A OTOS, EL JOVENT DE LA VALL PIQUEM L’ULLET!

No sé si és la bombolla en la qual vivim els meruts, ací, en la profunditat de les comarques, o és que s’està produint una mena de despertar al País Valencià. Sembla com si tot un poble s’hagués posat d’acord per entonar a l’uníson un “ja n’hi ha prou” imparable, contundent.

Deuen ser les circumstàncies que s’han donat, de segur. Sembla que a l’ostracisme cultural que ha sotmès el poble valencià durant els últims 17 anys ha hagut d’afegir-se-li una fallida financera a la Generalitat Valenciana provocada pels governs de la corrupció, el balafiament i la manca de reivindicació i defensa dels interessos valencians davant Madrid, elements que han provocat un drama social impressionant.

Moltes empreses han de suportar la morositat d’una Generalitat arruïnada per la política desastrosa del PP, el sistema productiu valencià és ferit de mort i aïllat, a l’espera d’inversions estratègiques clau, com el Corredor Mediterrani, que donen l’eixida necessària dels nostres productes a Europa, milloren les comunicacions i ens connecten amb nous mercats. Són imprescindibles programes de desenvolupament, recerca i innovació per modernitzar la indústria i fer-la més competitiva, respectuosa amb el medi i sensible socialment. Els serveis públics a casa nostra s’estan degradant fa anys amb privatitzacions sanitàries, atacs a l’ensenyament públic i en valencià (des de la pròpia Administració Valenciana) i impagament d’ajudes a dependents, persones amb diversitat funcional, malalts i farmàcies. El sector de les societats mercantils vertebrades per la pròpia Generalitat ha promogut els dos EROs (Expedients de Regulació d’Ocupació) més nombrosos de la nostrà història contemporània: un a Ràdio Televisió Valenciana, i altre a FGV. Les empreses concessionàries d’obres públiques tampoc no veuen un cèntim provinent de la Generalitat i tenim una de les taxes d’atur més altes, un endeutament campió i unes xifres de desnonaments molt preocupants. La xarxa clientelar que alguns van establir per blindar-se i perpetuar-se en el poder s’ha esquinçat perquè la caixa està buida, i milers de joves han de fer les maletes i marxar a la recerca d’un horitzó de vida digna fora de casa, perquè ací no troben futur.

Ja coneixem aquesta manera de fer política, que rau en beneficiar les butxaques de quatre banquers, especuladors i en l’interès propi (demostrat als cassos de corrupció, a la qual el PP valencià li ha posat denominació d’origen), gastar en serpentina i mentir als agents socioeconòmics de la nostra terra, afirmant que aposten pel model productiu, i veritablement desconcertats perquè ho havien fiat tot a la rajola i el turisme insostenible i aquestes ja no donen per a més.

Però afortunadament, també en coneixem d’altra. Ací, a la nostra Vall d’Albaida, una comarca especialment afectada per la crisi, repte que ens va pillar amb el peu canviat intentant resoldre la problemàtica de la reconversió del tèxtil, tenim una capital amable que marca el camí amb humilitat, però amb determinació, al costat de les persones. Perquè malgrat les poques competències que un consistori municipal té per poder exercir una influència notable sobre l’economia, l’Ajuntament d’Ontinyent està demostrant que es pot fer una política resposable, per a les persones i per l’economia productiva i sostenible. Amb els deures d’hisenda fets (reducció del dèficit, contenció responsable de la despesa i augment dels ingressos), Ontinyent va tancar l’exercici 2012 amb un superàvit d’1,2 milions d’euros, que van a ser gastats en un Pla Estratègic de Reactivació i Foment de l’Activitat Econòmica, dotat de 960.000 €. Aquest pla consta de l’establiment de línies de crèdit a emprenedors del sector tecnològic per valor de 250.000 €, en col·laboració amb Caixa Ontinyent i INNOVALL, l’adequació d’un Espai d’Emprenedors al CREC (Centre de Referència Econòmica de la Ciutat d’Ontinyent, ubicat al Carrer Major), un Pla d’Ocupació amb contractació directa de 36 persones aturades en l’actualitat, que intentarà escometre una inserció laboral més ràpida i, alhora, contribuirà a millorar espais urbans, enllumenat públic més sostenible i protecció dels nostres paratges naturals.

Jo he establert la meua comparativa entre la política que ja coneixem i no ens agrada i la nova política que necessitem per donar esperança a les nostres vides. Eixa és la diferència entre un govern irresponsable, injust i al servei d’interessos especulatius i un govern que es preocupa per les persones, inverteix en economia productiva, no retalla en serveis al ciutadà i redueix despesa simplificant estructures polítiques i despeses menys imprescindibles que el nostre Estat de Benestar. Aquest segon, és un govern amb Compromís, una cooperativa política formada per persones, i no per personalismes. Un equip de gent que vol construir l’esperança d’aquesta terra.

Per això, aquest dissabte a les 11:30, al saló d’Actes de l’Ajuntament d’ Otos, les i els joves de la comarca “piquem l’ullet”, encetant el camí dels JOVES AMB COMPROMÍS de la Vall d’Albaida amb el nostre Congrés Constituent. Ens acompanyeu?

MANIFEST VAGA GENERAL DE L'ENSENYAMENT 9 DE MAIG

Hui, 9 de maig, tornem a haver de buidar les aules per plenar els carrers, i aquesta vegada ho fem de manera conjunta tota la comunitat educativa (mares, pares, professorat i estudiants). Omplim els nostres carrers de persones amb clams, crits, reflexions, pensaments, emocions, idees, esperança, il·lusions, indignació,  lluita, saber, futur...i moltíssimes coses més que ens envaeixen quan parlem de DEFENSAR L'ENSENYAMENT PÚBLIC.

Perquè en qualsevol país, l'ensenyament és el motor que impulsa el coneixement, la clau que obri les portes de la humanització, de l'esperit crític, de la formació i la necessitat de la saviesa en les nostres vides. Però sembla que açò no agrada a tot el món. Ens governa una oligarquia cada vegada menys humana, menys solidària, integrada pels qui pretenen que tot es puga comprar i vendre, que res no tinga valor si aquest no reporta un benefici econòmic restringit a uns pocs. Sembla mentida que en el segle XXI hàgem d’estar ací reivindicant coses tan essencials.

Efectivament, estem ací perquè ens oposem de manera frontal a la mercantilista i privativa “Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad de la Educación”, que promoguda pel govern central del Partit Popular i especialment pel Ministre Wert, no fa honor al seu nom, i acompleix fidelment els dictats de la troika europea i les polítiques més feroces i insensibles vers l’ensenyament públic, tal i com estan fent amb tots els serveis que conformen  l’Estat de Benestar.

A més de les polítiques de retallades en recursos per a l’educació que ens retornen a la prehistòria, com la manca de professorat, l’acomiadament del professorat interí,  l’augment del nombre d’alumnes per aula i l’impagament escandalós de beques i ajudes a l’estudi, aquesta llei suposa la degradació definitiva del sistema educatiu a l’Estat espanyol.

Algunes de les seues característiques són clarament visibles a l’avantprojecte de llei que es va presentar per part del govern de Rajoy: l’increment de les facilitats als centres que segreguen per raons de sexe, la pujada de les taxes universitàries, l’establiment de tres revàlides per dificultar l’accés als estudis superiors a l’alumnat, l’augment del protagonisme de la religió en l’ensenyament públic, que vulnera el principi constitucional d’aconfessionalitat de l’Estat, i un atac sense precedents al nostre dret a estudiar i a viure en valencià, que passa per damunt de la protecció imprescindible amb què haurien de comptar les llengües cooficials.

Tot açò, va unit a les nefastes polítiques que ja fa anys vénen duent-se a terme en matèria d’educació al País Valencià per part el govern de la Generalitat Valenciana. Perquè malauradament hem de suportar un govern valencià més preocupat en pagar el deute il·legítim que han generat els projectes megal·lòmans, la corrupció constant i els aeroports sense avions, que en defensar un sistema educatiu públic, de qualitat, universal i en valencià que garantisca un horitzó de vida digna per a les persones. 

Precisament, és ahí on resideix l’alternativa que el PP no assumeix: en el deute il·legítim impagable que ha provocat la corrupció instal·lada en el poder. No poden condemnar-nos a la joventut a heretar unes despeses producte dels seus negocis bruts amb mafiosos com els de la trama Gürtel. Com tampoc podem permetre  la seua manca de capacitat reivindicativa front als atacs recentralitzadors que atempten contra els trets singulars de la personalitat col·lectiva del poble valencià i la dignitat de les persones.

L’austericidi que se’ns està fent pagar ha sigut provocat per uns mals gestors públics amb interessos individualistes, animats per la banca i l’especulació, i no per nosaltres, persones que treballem per fer d’aquesta una societat més justa, equitativa i igualitària, on tothom tinga les mateixes oportunitats per ser feliç.

Ja està bé de fer-nos creure mentides, perquè si no aposten per l’ensenyament públic i de qualitat, fins i tot com a eixida d’esta estafa a la qual anomenen crisi, és perquè mai han cregut en ella. S’estan aprofitant del desconcert social per generar confusió i posar en marxa la maquinària encarregada d’adormir consciències. Pretenen construir el poble que necessiten per poder establir el seu sistema, un sistema que, en nom de la llibertat, abandona els més dèbils, menysprea la diversitat i mercantilitza tot el que cal per beneficiar de manera privativa les butjaques d’uns pocs. Els mateixos que ens han portat a aquesta situació socioeconòmica d’incertesa, que obliga a tantes i tants a fer les maletes i marxar a l’exili.

 Saben massa bé que un poble ignorant és un poble submís, sense capacitat crítica i reflexiva. Per això no hem de caure en la desesperança ni defallir en la mobilització social, perquè encara que el Ministre diguera este matí que sols érem el 20%, aquest migdia s’ha informat que s’aplaça la votació de la LOMCE, fet que evidencia la utilitat de la pressió social.

Per acabar, en homenatge a l’escriptor i periodista valencià Vicent Andrés i Estellés, citar unes paraules que ens animen a perseverar en la lluita:

“No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu!”.

Moltes gràcies.