JA EN VAN 20 SENSE "EL FILL DEL FORNER"

Amb les vacances de pasqua arriba el dia 27 de març de 2013, i es compleixen 20 anys des que ens deixara una de les icones més importants de la cultura del País Valencià, el poeta burjassoter Vicent Andrés i Estellés. 

Resulta molt difícil escriure sobre una persona que tot ho va escriure -permeteu-me la redundància-, i ho és més encara quan ja se n'ha parlat i difós tant sobre la seua figura pública i personal, que per la seua condició de poeta sembla era pràcticament la mateixa.

Malgrat tot, considere que és d'una importància cabdal que el poble valencià continue clamant i lluitant perquè la figura del "fill del forner" siga recordada, i la seua obra seguisca viva, perquè vigent ho és, i molt. 

Genis de la cançó valenciana com l'Ovidi Montllor, Paco Muñoz i tants i tantes altres, van omplir de música la seua creació poètica, intensificant encara més l'emoció vessada en forma de tinta sobre el paper. Faré una xicoteta crítica personal, perquè pense que tot i l'evident i innegable capacitat creativa i provocadora de reciprocitat sentimental que el poeta tenia, no era destacat per la manera de recitar els seus propis versos. I això és, probablement, producte de la vergonya de canviar la ploma pel micròfon, i el paper pel públic. No vull dir que escriure siga fàcil, ni molt menys que plasmar el que el burjassoter sentia ho siga, però pense que és més complicat treure-ho mitjançant la veu, la paraula dita, que no pas per mitjà de la paraula escrita.

Estellés fou un dels pilars que van suportar el sentir d'un poble que feia massa anys no havia estimat, expressat, sentit ni criticat en la seua llengua. Podríem enumerar-ne moltíssims, però val a dir que versos com els d'Assumiràs la veu d'un poble, M'aclame a tu, Tot açò que ja no pot ser...van marcar un abans i un després en la nostra història contemporània com a País que parla la seua llengua en tots els àmbits. El March del segle XX, l'han batejat alguns. Bé, jo diria que no. Ell era, simplement, únic, com els seus versos. Espere que les generacions presents i futures fem nostra la perseverança en la recuperació i dignificació oficial de personatges de la nostra història com aquest, malgrat que la màxima institució del nostre País, la Generalitat Valenciana, done l'esquena de manera alarmant al merescut homenatge que la nostra gent hauria de tenir.

QUAN EL CERVELL NO ENS OBEEIX

Potser siga que no puc forçar artificialment les muses de la inspiració per què vinguen a socórrer la meua necessitat literària quan sec per escriure alguna cosa. Com se sol dir, "sempre plou quan no hi ha escola". Doncs a mi em passa igual, però amb la inspiració. Sempre apareix en el moment més inoportú, i quan besllumes un raig d'esperança i et proposes deixar constància del que penses o sents en algun lloc, casualment en eixe moment, tot s'esquinça. S'esfuma. Desapareix de la teua ment, com si no volguera eixir. Com si preferira quedar-se a dintre un poc més, o per sempre més. I tal volta és eixe un dels trets que ens fa més misteriosos i desperta curiositat i interès en els altres. De qui ho diu tot, tot ho sabem. Molt valentes i valents són els qui rebel·len el producte de la seua introspecció. En canvi, què sabem de qui no diu res, o diu ben poc? Serà ahí on les mirades i el llenguatge gestual entren en acció?

XOVINISME DE FAÇANA, O REIVINDICACIÓ JUSTA?

La greu situació en la qual es troben les finances de la Generalitat Valenciana, va obligar fa poc els nostres governants a cercar una excusa per donar una explicació al problema. Sorprenentment, el PP valencià es va llançar en bloc contra un sistema de finançament injust que margina el poble valencià de la resta d'autonomies de l'Estat espanyol. I dic sorprenentment perquè aquesta crítica, titllada en diverses ocasions pels successius governs espanyols d' "insolidària", ha sigut formulada de manera tradicional pels partits nacionalistes català i basc. És estrany que un partit centralista com el PP s'haja adherit a aquesta demanda històrica dels nacionalismes perifèrics. Si més no, l'única explicació que he trobat després de rumiar-ho molt és l'absorció del sector dirigent de la regionalista Unió Valenciana per part del PPCV, fet ocorregut poc abans de les eleccions municipals i autonòmiques de 2007. Les raons d'aquesta fusió parcial responen, òbviament, a motivacions purament interessades per part dels regionalistes, els quals són en l'actualitat, majoritàriament, alts càrrecs en les institucions valencianes.

Però tornant al tema que ens ocupa, cal esmentar que la coherència en aquests temes ha de ser màxima. És a dir, si una formació política dóna suport a un clam d'aquestes característiques, ha de donar exemple i defendre la seua postura fins el final. A més a més, devem tindre en compte diversos aspectes per poder valorar la situació des d'una perspectiva objectiva. Lògicament, si el PPCV haguera demostrat tindre dificultats per mantindre certes despeses evidentment prescindibles i s'haguera estabert un ordre de prioritats en el pagament del deute, des de Madrid no hi haurien arguments per negar-nos un finançament més elevat. El que vull dir amb açò, és que mentre continuem transmetent una imatge de campions del balafiament, no se'ns van a revertir més recursos, perquè s'estan malbaratant de manera descarada, com podem comprovar. Tenen raons molt sòlides, doncs, per negar-nos tota "devolució d'ofrenes". Per tant, el PPCV no és el partit més indicat per abanderar la reivindicació de la millora del finançament autonòmic, perquè és l'exemple del que no s'ha de fer amb els diners: balafiar-los i altres coses que estan en procediments judicials...

De tota manera, si analitzem el problema a fons, és cert que el País Valencià té una balança fiscal totalment deficitària. El sistema estatal de repartiment de la riquesa entre comunitats autònomes és especialment injust amb nosaltres. I el millor de tot, al poble valencià no se'l pot acusar d'insolidari, com si s'ha fet envers altres nacionalitats de l'Estat espanyol. Per què? Molt fàcil! Perquè som l'única autonomia que té un PIB per davall de la mitjana de l'Estat i, en canvi, paguem per damunt de la mitjana. És a dir, el País Valencià és un país de "pobres" pagant com si fos un de rics, parlant clar i mal. Si a açò li afegim la problemàtica generada amb la guerra de xifres de la població, ens trobem amb un clar conflicte d'interessos. Ja el malmès Francisco Camps reclamava amb efusivitat al govern de José Luis Rodríguez Zapatero que es comptabilitzara en la partida del nostre finançament el famós milió de valencianes i valencians que residien al País Valencià a partir de 2008. No va ser així, i de moment, encara no se'ns han reconegut oficialment aquests 5 milions de ciutadans. Fins ací, trobem que la demanda formulada verbalment pel PPCV referent al tema que ens ocupa -això sí, amb molta menys agressivitat que quan governava el PSOE a l'Estat espanyol- és justa, però com ja he dit, al meu parer, està mal representada per aquest partit. Paradoxalment, l'única formació política valenciana que no sols no ha presentat cap proposta oficial de millora del finançament, sinó que a més, ha votat en contra de que el poble valencià siga correspost com cal, és el PP (junt amb UPyD). Al Congrés dels Diputats, tant COMPROMÍS com EUPV-IU i PSPV-PSOE han presentat iniciatives parlamentàries amb l'objectiu de corregir aquest espoli fiscal que ofega, junt al balafiament, la corrupció exagerada i una crisi d'ingressos fruit del desmantellament de la nostra indústria, les arques públiques valencianes.

Front a aquest engany reiterat, ens hem de fer la pregunta: XOVINISME DE FAÇANA, O REIVINDICACIÓ JUSTA?

EL PLAER DE FER MÚSICA AMB AMICS

Vicent Andrés i Estellés, gran poeta valencià a qui admire profundament, va escriure un poema on descrivia perfectament un dels grans plaers de la seua vida. Segons ell, menjar-se un pimentó torrat era un vertader goig per als sentits. 

Fet i fet, continuant el petit homenatge que des dels inicis d'aquest espai estic  retent a l'esmentat poeta, m'agradaria transmetre el que significa per a mi una de les activitats que més feliç em fan: fer música amb amics. Creieu-me si us dic que no és tasca fàcil, perquè al meu parer, no hi ha millor manera de descriure la música que interpretant-la. A més, ja m'agradaria tindre la capacitat expressiva del poeta de Burjassot...

Però bé, anem allà! No vull enganyar a ningú, i per això vos confesse que el tipus de música que a mi "em plena" tocar amb els amics és la música composada per a la festa dels Moros i Cristians. Sé que pot sonar paradoxal per l'edat que uno té, però també sóc coneixedor que molts músics m'entendran. M'encanta el moment en el qual comença una actuació d'aquestes antològiques, preferentment en un sopar típic de comparsa -amb bons festers-, o simplement en una caseta un dia estiuenc. Mantell de paper, cacau i tramús, quatre coses més i unes partitures seleccionades per a l'ocasió. La percussió marca ritme sentat, seré, assossegat...comença una bona marxa mora. De les clàssiques. Els metalls marquen l'inici amb caràcter pesant i solemne. Seguidament, una trompa es fa notar i, a continuació, som les fustes qui comencem a tocar amb cura una suntuosa melodia de caire malenconiós, expressiu i íntim. Aquest és el moment. Alces la mirada de la partitura a males penes, furtivament, de reüll. I pots observar uns quants ulls brillants. Ahí és quan te n'adones que no eres l'únic que sent les notes que toca. Comparteixes un plaer molt preat amb ells i desitjaries que eixe moment fos etern, de veritat. Perquè la bona música no sols és tècnica, habilitat i respiració. La bona música no sols ix dels dits, ni dels pulmons, ni tan sols es percep únicament per l'oïda. La bona música neix al cor i entra pel cor.

NO ENS HAN PARIT PER A DORMIR

Un dia assolellat a Ontinyent. Puc afirmar amb tota seguretat que el sol carrega les piles, i és per això que hui tenia moltes ganes d'adreçar-me a qui li abellira llegir un poc del que escric. Val a dir que, si acompanyant al bon oratge, a un li plouen bones notícies acadèmiques, l'autoestima puja a nivells més que òptims. L'ego es referma de manera reconfortant i un té ganes de menjar-se el món d'un mos. Això sí, sense autocomplaença i amb humilitat. És a dir, amb els peus en terra.

Doncs bé, tenint en compte la convulsa actualitat que ens envolta i ens bombardeja dia a dia, no estaria de més comentar alguns fets que considere d'importància rellevant respecte al pou de paràlisi i depressió social col·lectiva en el qual es troba la societat valenciana.

Si fem balanç de la situació, a grans trets, observem una fallida econòmica, política i moral al País Valencià. Analitzant les causes d'aquesta ruïna evident, pública i notòria, ens trobem amb unes motivacions clarament provocades per cinc grans eixos: la manca d'inversió productiva de la Generalitat Valenciana, organisme amb competències importants en matèria d'indústria i ocupació; el balafiament descarat practicat pels diversos governs que han passat pel Palau de la Generalitat des de l'any 1995, tots ells del Partit Popular; la corrupció política que han practicat, presumptament, molts dirigents del PPCV; un sistema de finançament autonòmic que margina greument el poble valencià i una gestió de les polítiques socials més que qüestionable, per part del govern de la Generalitat. Però hui vaig a centrar-me més en els dos primers casos.

Respecte a la manca d'inversió productiva i d'interès envers la indústria valenciana, cal ressenyar les actuacions de l'Administració autonòmica en matèria d'ocupació els últims 10 anys. Sembla que els interessos dels governs de Zaplana, Olivas, Camps i ara Fabra, passaven per altres assumptes. Els anys daurats de la puixança rajolística -que no rajoyística- van convertir el País Valencià i, de manera especial, les nostres costes, en una gran urbanització on regnaven el formigó, els xiringuitos, les regates i les festorres diverses i on, de segur, no faltaven els "champán y mujeres" que tant li agraden al populista Rus. La Generalitat, lluny d'intentar controlar el funcionament d'una economia basada en la gran bombolla immobiliària i impulsar una diversificació industrial que ens haguera salvat de l'abisme, va promoure i animar tothom a fer tantes finques com terreny urbanitzable hi havia. És clar, les requalificacions urbanístiques als plens municipals eren amigues inseparables de les convocatòries a les sessions. A tot l'Estat espanyol es feia, sí, és cert. Però nosaltres, amb una combinació perfecta de sol, platja, apartament i atractius turístics de nova construcció, n'érem els campions. La centralització de les inversions públiques a València ciutat fou descarada. Vam haver d'escoltar afirmacions estrafolàries i fantàstiques: "qué bonita está Valencia!", "hemos situado a Valencia en el mapa", "Valencia es la capital del mediterráneo" i tantes i tantes altres...

Però la realitat era que el teixit productiu, l'economia real del País Valencià, estava ferida de mort. En un país d'emprenedors, on havíem sigut buc insígnia d'enramats industrials tradicionals com el tèxtil, el calcer, indústria del joguet i tantes altres indústries situades a les Comarques Centrals i altres, estàvem veient morir la nostra capacitat productiva. Ens tenien oblidats, darrere de tanta nova construcció. No érem la prioritat dels governants. Inaugurar un pol d'innovació industrial o anunciar plans estratègics per a la indústria no donaven el catxè que transmetia l'estrena de l'Àgora, del Palau de les Arts, l'America's Cup i tantes obres faraòniques i grans esdeveniments com se li van ocórrer a Calatrava, amb un Camps amb deliris de grandesa, disposat a pagar el que fóra necessari -amb diners de totes i tots- i una Rita encantada de protagonitzar un "nuevo siglo de oro valenciano". Això sí, sempre en castellà. El que no tenien en compte era que els diners s'acaben, i com els mecenes de totes aquestes barbaritats eren la CAM, Bancaixa i el Banc de València, van haver de fusionar-se tots tres per la seua insolvència, per acabar integrant-se poc després en Bankia i el Banc de Sabadell, respectivament.

En definitiva, un gran desastre. I és que eixa tònica és la que ha marcat la forma de governar del Partit Popular al País Valencià. El balafiament en grans esdeveniments ha sigut flagrant, i en conseqüència, la indisponibilitat de recursos econòmics per a destins més necessaris i honestos ha quedat patent. A més a més, no sols és preocupant la política de grans esdeveniments dirigits a estrats socials superiors, sinó la gestió que se n’ha fet d'aquests i de la seua organització. Muntatges com el de la visita del papa a València han tingut uns sobrecostos estratosfèrics per a les valencianes i els valencians, a conseqüència del presumpte desviament de diners públics a les butxaques de mafiosos com els capos de la trama Gürtel. 

A canvi, suposadament, uns tratges i uns bolsos preciosos.

ASSUMINT LA PRÒPIA VEU, DE MOMENT

Com vaig anunciar fa poc al meu compte de Twitter, ací està el meu blog. Un nou espai  des d'on pretenc convidar-vos a llegir tot el que em passa pel cap, si voleu.

Promet que mentre el temps m'ho permeta, tot allò que considere interessant es vorà ací reflectit. 

Els qui em coneixen saben ben bé que ací no faltarà l'anàlisi de l'actualitat social, política i cultural del nostre entorn en la seua més àmplia accepció. És a dir, que publicaré opinions sobre tot el que afecta a la totalitat de les demarcacions geogràfiques i polítiques que influeixen en la meua vida: Ontinyent, la Vall d'Albaida, el País Valencià, l'Estat espanyol, Europa i el món en general.

Vos avance d'avantmà la meua més ferma intenció d'exposar les meues idees basant-me en els principis de tolerància i respecte que sempre intentaré practicar, rectificant si és necessari fer-ho quan m'equivoque.

Però no tot serà política. Els meus interessos, actualment, van més enllà. La música ocupa una part molt important en ma vida, com a mitjà d'adquisició cultural extern als estudis acadèmics i també com a refugi per a l'expressió emocional, el desenvolupament de capacitats intel·lectuals i la participació en col·lectius musicals junt amb moltes amistats. Per tant, hi haurà pinzellades musicals, inequívocament. Les inquietuds que com a persona humana vagen sorgint des d'aquest moment, també intentaré compartir-les amb vosaltres en la mesura què la vergonya i la disponibilitat de paraules per expressar el que senta així m'ho permeten.

No m'agradaria concloure esta petita introducció sense demanar-vos uns minuts del vostre preat temps de cada dia per a que llegiu, jutgeu i comenteu les meues entrades, sempre amb respecte, per favor. Vos assegure que m'ajudareu molt.

Gràcies, bon vent i barca nova!