Potser siga que no puc forçar artificialment les muses de la inspiració per què vinguen a socórrer la meua necessitat literària quan sec per escriure alguna cosa. Com se sol dir, "sempre plou quan no hi ha escola". Doncs a mi em passa igual, però amb la inspiració. Sempre apareix en el moment més inoportú, i quan besllumes un raig d'esperança i et proposes deixar constància del que penses o sents en algun lloc, casualment en eixe moment, tot s'esquinça. S'esfuma. Desapareix de la teua ment, com si no volguera eixir. Com si preferira quedar-se a dintre un poc més, o per sempre més. I tal volta és eixe un dels trets que ens fa més misteriosos i desperta curiositat i interès en els altres. De qui ho diu tot, tot ho sabem. Molt valentes i valents són els qui rebel·len el producte de la seua introspecció. En canvi, què sabem de qui no diu res, o diu ben poc? Serà ahí on les mirades i el llenguatge gestual entren en acció?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada