NO ENS HAN PARIT PER A DORMIR

Un dia assolellat a Ontinyent. Puc afirmar amb tota seguretat que el sol carrega les piles, i és per això que hui tenia moltes ganes d'adreçar-me a qui li abellira llegir un poc del que escric. Val a dir que, si acompanyant al bon oratge, a un li plouen bones notícies acadèmiques, l'autoestima puja a nivells més que òptims. L'ego es referma de manera reconfortant i un té ganes de menjar-se el món d'un mos. Això sí, sense autocomplaença i amb humilitat. És a dir, amb els peus en terra.

Doncs bé, tenint en compte la convulsa actualitat que ens envolta i ens bombardeja dia a dia, no estaria de més comentar alguns fets que considere d'importància rellevant respecte al pou de paràlisi i depressió social col·lectiva en el qual es troba la societat valenciana.

Si fem balanç de la situació, a grans trets, observem una fallida econòmica, política i moral al País Valencià. Analitzant les causes d'aquesta ruïna evident, pública i notòria, ens trobem amb unes motivacions clarament provocades per cinc grans eixos: la manca d'inversió productiva de la Generalitat Valenciana, organisme amb competències importants en matèria d'indústria i ocupació; el balafiament descarat practicat pels diversos governs que han passat pel Palau de la Generalitat des de l'any 1995, tots ells del Partit Popular; la corrupció política que han practicat, presumptament, molts dirigents del PPCV; un sistema de finançament autonòmic que margina greument el poble valencià i una gestió de les polítiques socials més que qüestionable, per part del govern de la Generalitat. Però hui vaig a centrar-me més en els dos primers casos.

Respecte a la manca d'inversió productiva i d'interès envers la indústria valenciana, cal ressenyar les actuacions de l'Administració autonòmica en matèria d'ocupació els últims 10 anys. Sembla que els interessos dels governs de Zaplana, Olivas, Camps i ara Fabra, passaven per altres assumptes. Els anys daurats de la puixança rajolística -que no rajoyística- van convertir el País Valencià i, de manera especial, les nostres costes, en una gran urbanització on regnaven el formigó, els xiringuitos, les regates i les festorres diverses i on, de segur, no faltaven els "champán y mujeres" que tant li agraden al populista Rus. La Generalitat, lluny d'intentar controlar el funcionament d'una economia basada en la gran bombolla immobiliària i impulsar una diversificació industrial que ens haguera salvat de l'abisme, va promoure i animar tothom a fer tantes finques com terreny urbanitzable hi havia. És clar, les requalificacions urbanístiques als plens municipals eren amigues inseparables de les convocatòries a les sessions. A tot l'Estat espanyol es feia, sí, és cert. Però nosaltres, amb una combinació perfecta de sol, platja, apartament i atractius turístics de nova construcció, n'érem els campions. La centralització de les inversions públiques a València ciutat fou descarada. Vam haver d'escoltar afirmacions estrafolàries i fantàstiques: "qué bonita está Valencia!", "hemos situado a Valencia en el mapa", "Valencia es la capital del mediterráneo" i tantes i tantes altres...

Però la realitat era que el teixit productiu, l'economia real del País Valencià, estava ferida de mort. En un país d'emprenedors, on havíem sigut buc insígnia d'enramats industrials tradicionals com el tèxtil, el calcer, indústria del joguet i tantes altres indústries situades a les Comarques Centrals i altres, estàvem veient morir la nostra capacitat productiva. Ens tenien oblidats, darrere de tanta nova construcció. No érem la prioritat dels governants. Inaugurar un pol d'innovació industrial o anunciar plans estratègics per a la indústria no donaven el catxè que transmetia l'estrena de l'Àgora, del Palau de les Arts, l'America's Cup i tantes obres faraòniques i grans esdeveniments com se li van ocórrer a Calatrava, amb un Camps amb deliris de grandesa, disposat a pagar el que fóra necessari -amb diners de totes i tots- i una Rita encantada de protagonitzar un "nuevo siglo de oro valenciano". Això sí, sempre en castellà. El que no tenien en compte era que els diners s'acaben, i com els mecenes de totes aquestes barbaritats eren la CAM, Bancaixa i el Banc de València, van haver de fusionar-se tots tres per la seua insolvència, per acabar integrant-se poc després en Bankia i el Banc de Sabadell, respectivament.

En definitiva, un gran desastre. I és que eixa tònica és la que ha marcat la forma de governar del Partit Popular al País Valencià. El balafiament en grans esdeveniments ha sigut flagrant, i en conseqüència, la indisponibilitat de recursos econòmics per a destins més necessaris i honestos ha quedat patent. A més a més, no sols és preocupant la política de grans esdeveniments dirigits a estrats socials superiors, sinó la gestió que se n’ha fet d'aquests i de la seua organització. Muntatges com el de la visita del papa a València han tingut uns sobrecostos estratosfèrics per a les valencianes i els valencians, a conseqüència del presumpte desviament de diners públics a les butxaques de mafiosos com els capos de la trama Gürtel. 

A canvi, suposadament, uns tratges i uns bolsos preciosos.