TOTES i TOTS

Hi ha moltes maneres d'estar al món, de viure la vida i d'enfrontar-se a les situacions que se'ns presenten dia a dia. Diverses perspectives que enriqueixen la nostra existència i, de vegades, ens provoquen maldecaps. No obstant, la nostra manera de passar per ací no és ni millor ni pitjor que la de les altres persones, perquè per a cadascú la millor forma d'actuar és la que practica, diguen el que diguen.

 Sempre he sigut de les persones que es qüestionen per què és així la realitat que els envolta, per què hi ha tanta injustícia i insolidaritat, i fruit d'açò he triat el camí que més adequat m'ha semblat per desenvolupar eixa tasca reflexiva i actuar per transformar allò que pense que ha de canviar. Per això, crec que hui és un dia d'eixos que no ens agradaria celebrar. Un dia que commemora una de les lluites que no ens agradaria recordar. 

I és que no caldria ser feministes si la desigualtat no regnara, encara hui, en tants àmbits de la societat. No és possible que en societats suposadament desenvolupades alguns seguisquen qüestionant el dret d'una dona a decidir sobre la seua maternitat, com també és inacceptable que es facen plantejaments a favor de la segregació sexista a les escoles. És miserable que les retallades arriben a afectar la lluita contra la violència de gènere, i és lamentable que qui propugna esta mena de polítiques no siga castigat per la justícia.  

Per acabar, sols em resta dir que m'agradaria no haver d'escriure estes línies, com també m'alegraria el fet de no defensar la nostra llengua i la nostra autenticitat com a valencians en el món, com m'encantaria no haver de participar en la lluita per l'educació i la sanitat públiques, o treballar pel respecte pels drets laborals de totes i tots. Però hi ha qui s'encarrega que no puga deixar de fer-ho.

 

DISCURS 30 ANIVERSARI "IES JAUME I"

Bon dia a totes i a tots.

En primer lloc, dir que estic molt agraït, però també que sent una gran responsabilitat per estar ací assegut representant l’estudiantat de l’IES Jaume I, com podria haver-hi estat qualsevol altre. Hui és un dia especial, en què donem el tret d’eixida als actes del 30 aniversari del nostre centre. Per a commemorar l’esdeveniment, s’ha preparat una programació molt completa on participarem tota la comunitat educativa per celebrar que després de tres dècades i malgrat tot, ací estem.

Sóc conscient que estic ací per portar la veu no sols dels companys presents, sinó també dels qui ara estan a classe fent una de les coses que venim a fer ací tots els dies. I dic una de les coses, perquè tots sabem que l’institut no només és un lloc on es ve a rebre uns coneixements –que també i de manera fonamental-, sinó que és el segon lloc on més hores passem del dia, un espai on interactuem estudiants, professorat, mares i pares i personal d’administració i serveis. En definitiva, un lloc les relacions interpersonals ens fan créixer també com a persones i com a ciutadans.

Durant 30 anys han sigut milers les persones que han passejat pels corredors del nostre institut. Les seues il·lusions, les seues pors, les seues alegries, el seu treball, les seues esperances, els seus anhels, han teixit el que és l’ànima d’este centre educatiu. 
Més enllà de la transmissió de coneixements, està el fet que suposa travessar els murs d’esta casa, fer una ullada al món que ens envolta, implicar-se en una societat canviant de la qual formem part indefectiblement, en una col·lectivitat on voler escapar a través de l’individualisme és arriscat, a més de covard. Perquè com deia el poeta “allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. Estic segur que la finalitat última d’un professor o professora no només és fer dels alumnes grans professionals o universitaris molt preparats, sinó formar persones, els ciutadans i ciutadanes que en un futur no molt llunyà han de jugar un paper fonamental en este gran teatre de la vida. 
30 anys formant esperits crítics, transmetent valors, ja que no ho hem d'oblidar: “l’educació, –va dir Mandela-, és l’eina més poderosa per canviar el món”.

La ubicació del nostre centre al món al llarg d’estos 30 anys ha estat canviant: molts encara recorden haver patit fred a l’hivern, calor a l’estiu, goteres quan plovia, escoltar el que parlaven a la classe del costat... Abans hem parlat de fer una mirada crítica a la societat transgredint estos murs, però què passava quan la realitat s’esgolava dins de l’aula? Eren temps de situar-nos en el mapa, però, semblava que tots no hi cabíem. Si alguna cosa hem aprés d’això, és que tot està en les nostres mans, que el saber ens fa més lliures i ens permet, així, poder decidir el nostre horitzó. I prova d’açò són estes instal·lacions. Sí, ara ja les tenim. Malgrat tot, hi ha una cosa ben certa, i és que no tindria sentit el continent sense el contingut. Seria una llàstima.

Moltes gràcies i feliç 30 aniversari a totes i a tots.

EL ROSTRE DEL COMPROMÍS

Em negue a acceptar la famosa afirmació, no sé si fruit de la ignorància o de la convicció, que "tots els polítics són iguals". I no ho faig, perquè he tingut la sort de poder conéixer persones que així m'ho han demostrat.

Sovint veiem a la premsa o a les xarxes socials nombrosos polítics acusats en casos de corrupció, o culpables de gestions nefastes que han conduït a situacions complicades per a les Administracions i consegüentment han hipotecat el futur dels seus conciutadans. Persones que des de l'òptica humana són insensibles al sofriment dels altres, i no coneixen el que és l'empatia. Tanmateix, la feina d'aquelles i aquells que compleixen el seu deure, la seua tasca com a gestors públics, no sempre és reconeguda. Som així, què li anem a fer. Permetem que el poder mediàtic ens venga els encantadors de serps, preferim aquell més guapo, o aquella que, segons l'opinió pública, "parla molt bé", quan en política allò interessant ni molt menys és l'aparença física, i el concepte de bona oratòria s'associa -no sempre, però en moltes ocasions- a qui més floritures solta o a qui més mentides diu.

 

Doncs bé, per a mi, EL ROSTRE DEL COMPROMÍS, és aquell que representa molts valors que malauradament semblen en decadència. La defensa d'uns principis feta des de la base, l'aportació del treball constant al servei d'un projecte col·lectiu, o la capacitat de lideratge en els moments difícils combinada amb la humilitat necessària per tindre els peus en terra. Potser no siga qui es mate a bacs per clavar el cap en la foto, però realitzarà un esforç titànic i li furtarà hores al rellotge per portar endavant una impecable tasca, fins i tot de manera pràcticament desinteressada. 

No, no parle d'un món imaginari ni visc al país de les meravelles -com ens volen fer creure alguns- visc a Ontinyent, al País Valencià, i tinc la sort d'haver conegut al tipus de persona del qual parle. Gent discreta que "no alça ni pols ni remolí" de les coses evidents, però gent apassionada, entregada a l'hora de defensar els seus principis. Persones que sí comprenen el sofriment dels altres i que fan tot allò que està a les seues mans per revertir l'angoixa d'estos amb l'objectiu de fer-los un poquet més feliços. Persones que, amb sentit comú, han fet d'Ontinyent una aldea gal·la aïllada de la mala maror. Polítics, polítics que pensen més en les futures generacions que en les pròximes eleccions. Sí, d'eixos en queden, i és d'agrair.

 

SUPERVIVÈNCIA I SERVILISME

En l'actualitat, la fiscalització de la tasca política és la tònica dominant en l'opinió pública. Potser siga un dels pocs aspectes positius de la crisi que estem patint, des de l'òptica de la crisi com a oportunitat per canviar-ho tot, i per analitzar l'estafa que ens ha conduït precisament on estem. Qüestionar-nos contínuament com han d'actuar els governants és una funció que, com a ciutadans, no podem menystenir. És per això que vull deixar-ne constància d'uns fets que són, nogensmenys, cridaners i que reflecteixen que la necessitat de sobreviure gràcies a la política condueix, en alguns casos, al servilisme i a la incoherència.

Resulta que després d'anys tancant els exercicis econòmics amb dèficit pressupostari a causa de la mala gestió -fins i tot lesiva, com en el cas dels terrenys de l'Hospital- que va portar a terme el PP a Ontinyent, l'actual executiu municipal va aconseguir l'any passat tancar els comptes amb un superàvit d'1,2 milions d'euros. Açò no va ocórrer per casualitat, sinó que va ser fruit d'un intens treball, especialment per part de la regidoria d'Hisenda que gestiona Josep Francés, 1r Tinent d'Alcalde i portaveu municipal de Compromís per Ontinyent. 
La tasca d'optimització de recursos públics, la consegüent reducció de la despesa en lloguers, així com una rebaixa de la despesa en serveis com la telefonia o l'electricitat, estructura política de lliure designació (eliminació de regidors alliberats) i la retallada dels sous de tots els governants municipals i moltes altres mesures d'eficiència en la gestió han permés este magnífic resultat que demostra que el camí a seguir pot ser diferent a la imperant recepta neoliberal contra la crisi. No és necessari retallar l'Estat del Benestar i produir un augment deliberat de la fractura social per eixir-ne. No obstant això, des de la visió econòmica global, encara queda molt de camí per recórrer, i probablement este passe per canviar un sistema econòmic basat en la maximització dels beneficis empresarials a tota costa per un de més social i enfocat al Bé Comú.

En una època de recessió econòmica, destrucció permanent d'ocupació, tancament d'empreses i precarització de les condicions laborals de la població activa, el Govern d'Ontinyent va decidir destinar este milió i mig d'euros de superàvit a intentar pal·liar, en la mesura de les possibilitats d'una administració local, la situació d'atur laboral d'algunes persones i fomentar així una reactivació econòmica i una millora de la qualitat de vida de famílies beneficiades. Per això es va impulsar un Pla de Reactivació Econòmica de la ciutat on s'incloïa un Pla d'Ocupació -temporal, això sí- que ajudaria també a millorar mobiliari i infraestructures urbanes diverses alhora que aconseguiria un lloc de treball i uns ingressos temporals amb l'objectiu de facilitar-ne la reinserció laboral.

Doncs bé, sembla que esta mesura tampoc li agrada al PP d'Ontinyent. Lluny queden les il·lusions que molta gent  de dretes va posar en la formació després de la destitució de Lina Insa, quan se'ls va voler vendre que anaven a canviar les formes, que deixarien de mirar el poble per damunt del muscle i entrebancar projectes beneficiosos per a les persones. Filiberto Tortosa és més del mateix, o pitjor encara. 
Per què dic açò? Perquè el PP d'Ontinyent ha denunciat l'Ajuntament davant els jutjats, tot considerant que el Pla d'Ocupació vulnera la llei aprovada per Montoro, per la qual es prohibeix l'ús del superàvit per crear ocupació i s'obliga a destinar-lo a l'amortització del deute amb els bancs. Malgrat tot, l'esmentada llei ja comptava amb una predecessora legislació suprema, un pacte de reforma de la Constitució entre PSOE i PP (fet en ple agost, per evitar revoltes mediàtiques) pel qual es canviava l'article 134 per donar prioritat al pagament del deute front al manteniment de l'Estat del Benestar. Seguim en les mateixes, els de sempre rescatant bancs, i no persones.

En conclusió, estes actuacions atempten contra el sentit comú. Qui pot negar-se a que, existint possibilitats de fer-ho, es facilite tindre un sou per un temps a famílies amb dificultats alhora que es milloren immobles i mobiliari de la ciutat? Sols pot fer-ho qui respon a interessos que no són precisament els de la ciutadania, sinó més bé els del trampolí per seguir vivint molt bé a costa dels paganinis de sempre. I tot, per a que després els teus superiors afirmen públicament que no et coneixen. 

LA TEUA, LA MEUA, LA NOSTRA: LA DE TOTES I TOTS.

RTVV va nàixer com a resposta a la voluntat del poble valencià de tindre una ràdio i una televisió públiques i de qualitat que garantiren la presència de la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions i, en definitiva, la nostra manera de vore el món com a valencians i valencianes als mitjans de comunicació. Des dels seus inicis, la tasca de difusió i normalització lingüística que ha portat a terme aquest ens públic ha sigut fonamental per al desenvolupament de la llengua en la societat. Moltes i molts hem crescut veient Bola de Drac, Doraemón o Babalà a la nostra televisió, la dels valencians.

Sí, malgrat tot i abans que ningú es faça la pregunta, jo era un dels qui no veia els "informatius" de Canal 9. Simplement i evident, perquè no em deixaven. Els qui cuinaven els continguts als despatxos de la Generalitat no em deixaven vore una televisió pública pagada amb els impostos del poble valencià. Els mateixos que impedien, vulnerant-ne la seua dignitat, exercir el treball de manera objectiva als periodistes de la casa. Els mateixos que es van dedicar, durant dècades, a enxufar tots els fills tontos dels capos del cotarro, provocant un deute insuportable i una plantilla insostenible (1.500 treballadors, el doble que La Sexta o A3) que ha hagut d'assumir, com sempre, el poble valencià. 

Ara, després d'haver estat 18 anys malbaratant de manera incontrolada els diners del poble valencià, el PP, el govern del President Fabra, al·lega la necessitat de sacrificar RTVV per mantindre la sanitat i l'educació. Evidentment, ens prenen per imbècils. D'una banda, és una imprudència intolerable comparar l'única televisió en valencià amb una empresa qualsevol. La inexistència de RTVV a la nostra terra seria com si a Gran Bretanya no hi haguera televisió en anglés. En segon terme, deixar palés que, quan ningú no havia començat a retallar l'Estat del Benestar perquè eren temps de bonança econòmica, el PPCV ja n'era pioner. Per tant, les mentides se les poden guardar per a altres àmbits, perquè en política no val tot. 

Tothom al nostre País sap que les prioritats dels governs de Zaplana, Olivas, Camps i Fabra s'allunyaven molt de la felicitat del dia a dia de les persones de poble. Mai han cregut en l'educació ni en la sanitat, i molt menys en el nostre autogovern. Ells sempre han preferit comprar empreses amigues declarades en fallida (Fabra - Valmor, -40 milions d'euros), o pagar quantitats multimilionàries per a grandes eventos (Onassis i el cavallet, America's Cup, Fórmula 1), o manipular adjudicacions per a empreses a canvi de trages (Camps - Orange Market, Forever Young, trama Gürtel), o comprar terrenys per a construccions públiques a famílies amb carnet (Sedesa, Cotino), o provocar la ruïna del sistema financer valencià, fent forat fins aconseguir la seua total desaparició (Bancaixa, CAM, Banc de València). Ja sols ens queda Caixa Ontinyent, l'única que es va mantindre independent, sense ingerències dels capos i per consegüent ben gestionada.

Les estratègies de divisió de la societat per implantar el neoliberalisme centralista ja no funcionen, i no podem permetre que ens governe un delagat de Madrid que agatxa el cap davant Rajoy, Wert o Montoro. Els treballadors i les treballadores de RTVV van demostrar ahir que una altra televisió valenciana és possible. La televisió valenciana viable, plural, de qualitat i en valencià, la nostra llengua. La televisió que no margina, que no amaga, que no exclou ningú. La televisió que explica l'Accident del Metro de València i és l'altaveu de les víctimes, la que és conduïda i gestionada per gent professional, i no per lladres, enxufats i assetjadors sexuals. La televisió que deixa entrar Escola Valenciana als platós, la que no prohibeix paraules perquè no convenen al poder, la que deixa parlar els qui combaten els desnonaments. La que no omet les minories, la que està a tot arreu, on la necessiten. La veu de totes i tots, de la democràcia, on els nostres representants debateixen amb normalitat, sense embuts. La teua, la meua, la nostra i la de tots. La que no podem deixar perdre, perquè no permetrem que ens la furten també. Perquè amb ella, ens roben a totes i a tots un poc de nosaltres mateixos, del nostre ser com a el que som: valencians. 

QUIN FUTUR VOLEM? AL 2015, DECIDIM

Fa algunes setmanes va tindre lloc a les Corts Valencianes el Debat de Política General del curs polític 2013-2014. Aquest és, podríem dir, l'equivalent al nostre "Debat sobre l'estat de la Nació". El poble valencià conscient va tindre l'oportunitat, si així ho desitjava i disposava d'Internet, de seguir íntegrament aquest magne esdeveniment polític. Calia disposar d'Internet, perquè la infinita transparència de la Generalitat Valenciana va quedar demostrada quan l'emissió en directe del Plenari sols es va desenvolupar durant la primera jornada, i de manera un tant "selectiva". El debat de les propostes de resolució no es va retransmetre. Altra vegada, la Ràdio Televisió Pública que paga el poble valencià, va actuar d'esquenes a aquest. El cas és que va ser un debat molt interessant, i no precisament per l'elegància, l'altura política o l'excel·lència de l'oratòria dels diputats (i imputats) que hi van intervindre (llevat d'algun pertorbat mental que pujava a la trona sense llegir papers). Fins i tot es va acusar a qui al meu parer parlava clar i ras de fer un discurs "más propio de una tertúlia de café". Si a més ens posem a analitzar la pobra presència del valencià a les Corts no acabaríem en uns quants dies.

Comptat i debatut, el que va quedar ben clar en aquest debat va ser l'agonia del model caduc del PP per a la seua "Comunidad Valenciana". En el transcurs de la sessió, vaig poder comprovar amb vergonya i desconcert la manca de rumb i de proposta política que afecta al Partit Popular. Els seus diputats es van dedicar a llançar contínuament consignes per tapar el femer en què han convertit tot el que rodeja a la imatge i la marca "Comunidad Valenciana". Els fronts que el Consell de la Generalitat Valenciana té oberts són tants i tan importants que redreçar la situació es fa urgent, és una emergència social i nacional. El principal problema que patim al País Valencià és la manca de recursos econòmics. No hi ha diners, i açò provoca un esmicolament imparable del nostre benestar. Els projectes megalòmans que van desfilar pels caps dels nostres dirigents, i encara ho segueixen fent, són una causa indiscutible de la situació de precarietat absoluta en què es troben les finances de la nostra autonomia. El balafiament en grans esdeveniments i política de la rajola que en algun moment van centralitzar els beneficis turístics (ben pocs tenint en compte la inversió realitzada) a València ens ha eixit ben car. Tant la Fórmula 1, com l'America's Cup, Terra Mítica, l'Aeroport sense avions i un llarg etcètera que representa la política populista de sobrecostos i façana del Partit Popular. Una manca d'eficiència i rigor en la gestió més que reprobable. A més a més, els esforços fixats únicament en aquests sectors, el turístic i el de la construcció, van suposar la desatenció total vers els sectors tradicionalment productius existents al País Valencià. Poden preguntar per la Vall d'Albaida i l'Alcoià per vore què ha sigut de l'imparable  tèxtil.

Un altre punt important és la manca d'estratègia industrial del govern valencià. La indústria ha vist reduït el seu pes sobre el PIB de manera exponencial des que el Partit Popular va entrar a governar la Generalitat en l'any 1995. Van convertir l'economia valenciana en una xarxa d'interessos purament clientelars. El que interessava era l'especulació immobiliària i un turisme de baixa qualitat, però en aquells temps semblava que València era el centre del món. No oblidem això: València. 
Ara, la política econòmica se centra en la restricció permanent de la despesa. No se sap massa bé com un país sense indústria podrà eixir de la crisi. A més a més, les lleis comercials que s'estan establint sols fan que agreujar la situació, perjudicant el xicotet comerç en benefici de les grans superfícies. Com sempre, protegint els més menuts...

La desesperació pels mals resultats a totes les enquestes, ha conduït els ocupants de la Generalitat a traure de nou el fantasma de l'anticatalanisme, o millor dit, de l'antivalencianisme. Si potser els extremismes de la Batalla de València varen acabar amb la victòria parcial de l'anticatalanisme i antivalencianisme irracional d'una part de la societat, ara el poble valencià ja ha aprés de la història. La gent ja no es creu que els tancs entraran per Vinaròs. El que cal és deixar-nos de defendre de qui no ens ataca i fixar els esforços en anar on corresponga per demanar el que ens pertoca. És intolerable que hàgem de suportar l'espoli fiscal per part del centralisme absolutista del govern de Madrid, i que la genuflexió dels nostres dirigents valencians siga tan enorme. Com es pot alçar la senyera i proclamar als quatre vents la valencianitat el 9 d'Octubre, i votar de manera reiterada en contra d'un finançament més just per al País Valencià? Ningú s'ho explica. Les Corts Valencianes varen encarregar un informe al grup d'economistes i experts designats per totes les forces polítiques amb l'objectiu de disposar d'una base tècnica per reivindicar el que és nostre. La conclusió d'aquest informe va confirmar que el País Valencià ha estat patint un infrafinançament escandalós, que situa el deute històric de l'Estat amb el poble valencià en més de 13.000 milions d'euros. El PP, lluny d'encapçalar una demanda de tota la societat valenciana, com sí feia amb els governs socialistes, pretén vendre'ns fum als manipulats mitjans de comunicació, mentre va a Madrid i no demana el taló ni amb la boca xicoteta.

Ambtot, l'opinió pública valenciana ha canviat moltíssim. Les persones sabem que esta manera de vore i de governar el nostre País Valencià tan provinciana i submissa ens ha portat a la situació actual de desprestigi i vergonya. Per això, el missatge d'esperança inunda les xarxes i la vida diària. Totes i tots sabem que tenim en les nostres mans el futur d'este poble. Podem triar si volem eficiència, responsabilitat, regeneració i decència, o si volem continuar ofrenant noves glòries a qui ens margina i deixant que ens saquegen amb la corrupció sistèmica. Necessitem un lideratge que vertebre la societat al voltant dels grans objectius que hem de cercar per al nostre desenvolupament. Hem d'aconseguir recursos per poder portar a terme polítiques redistributives que generen riquesa, i això es pot aconseguir si reivindiquem amb coratge els diners que ens fan falta i no ens gastem els que tenim en enriquir més els més rics. Sols així podrem posar en marxa incentius a la diversificació econòmica, una actuació cabdal per enfortir l'economia front a la inestabilitat cíclica. Podem decidir si volem un País Valencià modern, amb una investigació capdavantera que ajude a reconvertir la indústria, i aquesta, al seu torn, a dinamitzar el nostre comerç. Els nostres productes han de tindre una eixida directa a Europa, per això és molt important reclamar la construcció d'infraestructures com el Corredor Mediterrani. Cal potenciar un turisme de qualitat i descentralitzat de les grans capitals, més fortes econòmicament, per poder parlar d'un creixement equitatiu i conjunt. L'ensenyament i la sanitat han de ser públics i universals per a tothom. Un país amb un sistema educatiu públic fort té garantit un futur pròsper, tant econòmicament com humana i moral, i un poble sa que pot fer ús de la seua llengua i cultura i aprendre-les amb normalitat és un poble més feliç, igualitari i lliure. Per tot açò, hem de dir homenatjant l'Estellés, que "Ja no ens alimenten molles. Ara volem el pa sencer."

EN DEFENSA DE LA DIGNITAT DELS MÚSICS VALENCIANS

Hola de nou! El nostre País Valencià és una de les terres europees que més músics i Societats Musicals (fenomen únic en el món) ha vist nàixer, créixer i formar-se. També som un país de festes plenes de música i músics. Sinó, què serien els nostres Moros i Cristians, o les Falles, o les fogueres i gaiates sense música i músics? Centenars de bandes i xarangues plenen els carrers de nombroses ciutats i pobles del llarg i ample del nostre país. Afortunadament, som l'autonomia de l'Estat espanyol que més músics i formacions musicals disposa. 

Feta esta xicoteta introducció, vull dir-vos que la veritat és que este és un d'eixos escrits als quals t'encomanes per descarregar la ràbia que sents quan creus que alguna cosa o actitud és indignant. I és que no sé en què collons pensa molta gent quan se'ls ocorre de cridar a un músic i preguntar-li si li portaria "6 o 7 músics, però no hi ha pressupost, ara, menjar i beguda tot el que vulgueu!" i alguna riseta inclosa. Doncs miren, senyores i senyors, a mi no em fa gràcia, i a més gens ni miqueta. No entraré hui a valorar el precari resultat musical que pot donar una xarangueta de 6 o 7, sense cobrir moltes veus escrites en les partitures, i tal. No dubte que les intencions de les persones que actuen així manquen de qualsevol malícia, però, amb tots els respectes, són actituds envaïdes per una ignorància insultant vers la vocació i professió del músic, per diverses raons que si haguérem d'enumerar al complet no tindríem espai suficient per fer-ho. Per això diré les que em vénen a la ment de manera més immediata:

1. Un músic contemporani passa moltíssimes hores i dies durant moltíssims anys estudiant i formant-se per poder exercir la seua vocació o professió de manera correcta. Com a mínim, un músic comú dels nostres dies, disposa dels 4 cursos del Grau Elemental, la prova d'accés al Grau Professional i els dos cursos inicials d'aquest últim. Quan acabes estos cursos tens coneixements en Llenguatge Musical, interpretació del teu instrument de manera individual i conjunta, conjunt coral, i altres.  Més tard, molts continuen els estudis fins fer 6é de Professional, (altres, per diverses raons, preferim seguir perfeccionant sols en interpretació de l'instrument de manera indefinida) quan acaben altre cicle amb amplis coneixements en matèries com la Història de la Música, l'Harmonia, l'Anàlisi, l'Estètica, Música de Cambra, Orquestra, Piano Acompanyant i més coneixements en interpretació individual i col·lectiva de l'instrument propi. i disposen de titulació per poder exercir com a professors en escoles de música de les Societats Musicals i en centres privats. En este moment, qui vol continuar pot fer la pertinent prova d'accés al Grau Superior i seguir estudiant durant 4 anys per ampliar els seus coneixements de manera completa i poder optar a ser un professor de Grau Professional, intèrpret d'alguna orquestra i d'altres moltes eixides.

2. No vull ni saber quants diners podem gastar els músics en adquirir els nostres instruments, ja que si som de vent i toquem en alguna banda solem tindre'n dos (un per a estudiar i per als concerts, i d'altre per a "tocar al carrer"). Això es magnifica quan comptabilitzem les despeses per revisió, neteja i reparació de l'instrumental, recanvis de maquinària o "sapatillat", compra de canyes i abraçaderes per a l'instrumental de vent-fusta, oli per als instruments de vent-metall, baquetes per als percussionistes...

Sap la gent quants diners val un instrument i els seus accessoris? Sap la gent que molts poden costar uns quants milers d'euros? Sap la gent que una caixa de canyes pot costar al voltant de 30 euros?

3. Eixa feliç ignorància que plena els comentaris de qui demana músics sense tindre pressupost és la mateixa que ofereix "menjar i beure a fogó ple" a unes persones que esmorzen, dinen, berenen o sopen també a sa casa. És clar que els músics som partíceps de la festa, però a nosaltres no se'ns paga amb menjar i beguda. No som uns morts de fam ni uns alcohòlics. Som persones, tenim dignitat, mereixem un respecte i quan anem a tocar a una festa no ho fem solament per "amor a l'art". Tenim també unes despeses que cobrir per seguir formant-nos, vivint i mantenint l'activitat sociocultural en les nostres Societats Musicals, i eixes despeses es paguen amb diners. El sistema capitalista és així, i mercantilitza, també, per sort per a alguns i per desgràcia per a altres, l'art.

Deixant-me molts altres arguments, demane per favor a totes les persones que llegisquen les paraules d'este indignat músic, que no actuen així, que no demostren ignorància i s'informen abans de parlar. Ho dic sense ànim d'ofendre, tot el contrari, pretenc fer un favor a tot aquell que no vulga quedar molt malament davant un músic actuant de manera poc meditada. Demane a tot aquell que necessite amenització musical per a qualsevol esdeveniment que estalvie abans de "contractar" músics sense contraprestació econòmica. També demane molt especialment a totes i tots els companys i companyes músics que no es rebaixen a tocar per un plat de paella i una barra lliure. De seguir així, no li estarem fent un favor a la cultura musical de la nostra terra.