EN DEFENSA DE LA DIGNITAT DELS MÚSICS VALENCIANS

Hola de nou! El nostre País Valencià és una de les terres europees que més músics i Societats Musicals (fenomen únic en el món) ha vist nàixer, créixer i formar-se. També som un país de festes plenes de música i músics. Sinó, què serien els nostres Moros i Cristians, o les Falles, o les fogueres i gaiates sense música i músics? Centenars de bandes i xarangues plenen els carrers de nombroses ciutats i pobles del llarg i ample del nostre país. Afortunadament, som l'autonomia de l'Estat espanyol que més músics i formacions musicals disposa. 

Feta esta xicoteta introducció, vull dir-vos que la veritat és que este és un d'eixos escrits als quals t'encomanes per descarregar la ràbia que sents quan creus que alguna cosa o actitud és indignant. I és que no sé en què collons pensa molta gent quan se'ls ocorre de cridar a un músic i preguntar-li si li portaria "6 o 7 músics, però no hi ha pressupost, ara, menjar i beguda tot el que vulgueu!" i alguna riseta inclosa. Doncs miren, senyores i senyors, a mi no em fa gràcia, i a més gens ni miqueta. No entraré hui a valorar el precari resultat musical que pot donar una xarangueta de 6 o 7, sense cobrir moltes veus escrites en les partitures, i tal. No dubte que les intencions de les persones que actuen així manquen de qualsevol malícia, però, amb tots els respectes, són actituds envaïdes per una ignorància insultant vers la vocació i professió del músic, per diverses raons que si haguérem d'enumerar al complet no tindríem espai suficient per fer-ho. Per això diré les que em vénen a la ment de manera més immediata:

1. Un músic contemporani passa moltíssimes hores i dies durant moltíssims anys estudiant i formant-se per poder exercir la seua vocació o professió de manera correcta. Com a mínim, un músic comú dels nostres dies, disposa dels 4 cursos del Grau Elemental, la prova d'accés al Grau Professional i els dos cursos inicials d'aquest últim. Quan acabes estos cursos tens coneixements en Llenguatge Musical, interpretació del teu instrument de manera individual i conjunta, conjunt coral, i altres.  Més tard, molts continuen els estudis fins fer 6é de Professional, (altres, per diverses raons, preferim seguir perfeccionant sols en interpretació de l'instrument de manera indefinida) quan acaben altre cicle amb amplis coneixements en matèries com la Història de la Música, l'Harmonia, l'Anàlisi, l'Estètica, Música de Cambra, Orquestra, Piano Acompanyant i més coneixements en interpretació individual i col·lectiva de l'instrument propi. i disposen de titulació per poder exercir com a professors en escoles de música de les Societats Musicals i en centres privats. En este moment, qui vol continuar pot fer la pertinent prova d'accés al Grau Superior i seguir estudiant durant 4 anys per ampliar els seus coneixements de manera completa i poder optar a ser un professor de Grau Professional, intèrpret d'alguna orquestra i d'altres moltes eixides.

2. No vull ni saber quants diners podem gastar els músics en adquirir els nostres instruments, ja que si som de vent i toquem en alguna banda solem tindre'n dos (un per a estudiar i per als concerts, i d'altre per a "tocar al carrer"). Això es magnifica quan comptabilitzem les despeses per revisió, neteja i reparació de l'instrumental, recanvis de maquinària o "sapatillat", compra de canyes i abraçaderes per a l'instrumental de vent-fusta, oli per als instruments de vent-metall, baquetes per als percussionistes...

Sap la gent quants diners val un instrument i els seus accessoris? Sap la gent que molts poden costar uns quants milers d'euros? Sap la gent que una caixa de canyes pot costar al voltant de 30 euros?

3. Eixa feliç ignorància que plena els comentaris de qui demana músics sense tindre pressupost és la mateixa que ofereix "menjar i beure a fogó ple" a unes persones que esmorzen, dinen, berenen o sopen també a sa casa. És clar que els músics som partíceps de la festa, però a nosaltres no se'ns paga amb menjar i beguda. No som uns morts de fam ni uns alcohòlics. Som persones, tenim dignitat, mereixem un respecte i quan anem a tocar a una festa no ho fem solament per "amor a l'art". Tenim també unes despeses que cobrir per seguir formant-nos, vivint i mantenint l'activitat sociocultural en les nostres Societats Musicals, i eixes despeses es paguen amb diners. El sistema capitalista és així, i mercantilitza, també, per sort per a alguns i per desgràcia per a altres, l'art.

Deixant-me molts altres arguments, demane per favor a totes les persones que llegisquen les paraules d'este indignat músic, que no actuen així, que no demostren ignorància i s'informen abans de parlar. Ho dic sense ànim d'ofendre, tot el contrari, pretenc fer un favor a tot aquell que no vulga quedar molt malament davant un músic actuant de manera poc meditada. Demane a tot aquell que necessite amenització musical per a qualsevol esdeveniment que estalvie abans de "contractar" músics sense contraprestació econòmica. També demane molt especialment a totes i tots els companys i companyes músics que no es rebaixen a tocar per un plat de paella i una barra lliure. De seguir així, no li estarem fent un favor a la cultura musical de la nostra terra.

DE L'ABSÈNCIA IDEOLÒGICA OFICIAL

Hola, com esteu? De nou estic ací, després de les millors Festes de Moros i Cristians de ma vida i d'esta setmaneta passada de descans que m'he agafat. L'actualitat no cessa i, amb nou disseny i nou estil, continuem novament a la recerca d'una eixida als problemes que plenen les primeres pàgines d'alguna premsa -cal deixar-ho clar- i sobretot, de les xarxes socials, el nou fòrum on es parla de tot. "L'aldea global", que en diuen ara.

No vaig a fer un repàs inicial pels grans titulars, perquè sabeu que no sóc massa típic a l'hora d'escriure i els qui em llegiu, soleu permetre'm la llicència, ja que ningú es queixa mitjançant l'ús dels comentaris, una possibilitat, dit siga de pas, que teniu a l'abast i que és ben interessant. Dit açò, començaré posant de manifest que el descrèdit de l'actual política, o l'antipolítica, perquè així podríem qualificar-la pregonament, és del tot justificat. Algunes i alguns pensareu que no estic afirmant res de nou, però els qui es fixen en el que escric o escolten el que dic, se n'adonaran que sóc un ferm creient en la política i que em costa criticar-la. Tampoc vos emocioneu! Evidentment no faig una crítica a la política de manera general, sinó a una política molt concreta: l'actual política, la dolenta política. Farts estem de vore als noticiaris com els qui s'autoafirmen "liberals" tenen mitja família col·locada "a dit" en l'Administració Pública que dirigeixen. Faig referència a Esperanza Aguirre, per exemple. Sona paradoxal, no? Ho és, i contradictori. Tampoc casen amb l'esquerra algunes actituds practicades a les files del sindicalisme, que de demostrar-se, posarien de relleu la incoherència més extrema: estic parlant de l'ocorregut amb els fons per als aturats presumptament desviats per UGT d'Andalusia.  

Estes situacions em porten a pensar que la concepció actual de dreta i esquerra és el passat. Totes dues segueixen presents en la vida pública i en elles es basen les idees del poble, però són pràcticament insignificants als organismes de representació. No queden polítics amb ideologia, sinó persones al servei dels seus propis interessos personals, els quals depenen, alhora, d'interessos suprapolítics. En resum, als polítics de les altes institucions representatives actuals, i més concretament als dels grans partits, els controla el poder financer i els mou l'instint de supervivència.

"Xe...pa' tirar-se a la beguda!"