TOTES i TOTS

Hi ha moltes maneres d'estar al món, de viure la vida i d'enfrontar-se a les situacions que se'ns presenten dia a dia. Diverses perspectives que enriqueixen la nostra existència i, de vegades, ens provoquen maldecaps. No obstant, la nostra manera de passar per ací no és ni millor ni pitjor que la de les altres persones, perquè per a cadascú la millor forma d'actuar és la que practica, diguen el que diguen.

 Sempre he sigut de les persones que es qüestionen per què és així la realitat que els envolta, per què hi ha tanta injustícia i insolidaritat, i fruit d'açò he triat el camí que més adequat m'ha semblat per desenvolupar eixa tasca reflexiva i actuar per transformar allò que pense que ha de canviar. Per això, crec que hui és un dia d'eixos que no ens agradaria celebrar. Un dia que commemora una de les lluites que no ens agradaria recordar. 

I és que no caldria ser feministes si la desigualtat no regnara, encara hui, en tants àmbits de la societat. No és possible que en societats suposadament desenvolupades alguns seguisquen qüestionant el dret d'una dona a decidir sobre la seua maternitat, com també és inacceptable que es facen plantejaments a favor de la segregació sexista a les escoles. És miserable que les retallades arriben a afectar la lluita contra la violència de gènere, i és lamentable que qui propugna esta mena de polítiques no siga castigat per la justícia.  

Per acabar, sols em resta dir que m'agradaria no haver d'escriure estes línies, com també m'alegraria el fet de no defensar la nostra llengua i la nostra autenticitat com a valencians en el món, com m'encantaria no haver de participar en la lluita per l'educació i la sanitat públiques, o treballar pel respecte pels drets laborals de totes i tots. Però hi ha qui s'encarrega que no puga deixar de fer-ho.

 

DISCURS 30 ANIVERSARI "IES JAUME I"

Bon dia a totes i a tots.

En primer lloc, dir que estic molt agraït, però també que sent una gran responsabilitat per estar ací assegut representant l’estudiantat de l’IES Jaume I, com podria haver-hi estat qualsevol altre. Hui és un dia especial, en què donem el tret d’eixida als actes del 30 aniversari del nostre centre. Per a commemorar l’esdeveniment, s’ha preparat una programació molt completa on participarem tota la comunitat educativa per celebrar que després de tres dècades i malgrat tot, ací estem.

Sóc conscient que estic ací per portar la veu no sols dels companys presents, sinó també dels qui ara estan a classe fent una de les coses que venim a fer ací tots els dies. I dic una de les coses, perquè tots sabem que l’institut no només és un lloc on es ve a rebre uns coneixements –que també i de manera fonamental-, sinó que és el segon lloc on més hores passem del dia, un espai on interactuem estudiants, professorat, mares i pares i personal d’administració i serveis. En definitiva, un lloc les relacions interpersonals ens fan créixer també com a persones i com a ciutadans.

Durant 30 anys han sigut milers les persones que han passejat pels corredors del nostre institut. Les seues il·lusions, les seues pors, les seues alegries, el seu treball, les seues esperances, els seus anhels, han teixit el que és l’ànima d’este centre educatiu. 
Més enllà de la transmissió de coneixements, està el fet que suposa travessar els murs d’esta casa, fer una ullada al món que ens envolta, implicar-se en una societat canviant de la qual formem part indefectiblement, en una col·lectivitat on voler escapar a través de l’individualisme és arriscat, a més de covard. Perquè com deia el poeta “allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. Estic segur que la finalitat última d’un professor o professora no només és fer dels alumnes grans professionals o universitaris molt preparats, sinó formar persones, els ciutadans i ciutadanes que en un futur no molt llunyà han de jugar un paper fonamental en este gran teatre de la vida. 
30 anys formant esperits crítics, transmetent valors, ja que no ho hem d'oblidar: “l’educació, –va dir Mandela-, és l’eina més poderosa per canviar el món”.

La ubicació del nostre centre al món al llarg d’estos 30 anys ha estat canviant: molts encara recorden haver patit fred a l’hivern, calor a l’estiu, goteres quan plovia, escoltar el que parlaven a la classe del costat... Abans hem parlat de fer una mirada crítica a la societat transgredint estos murs, però què passava quan la realitat s’esgolava dins de l’aula? Eren temps de situar-nos en el mapa, però, semblava que tots no hi cabíem. Si alguna cosa hem aprés d’això, és que tot està en les nostres mans, que el saber ens fa més lliures i ens permet, així, poder decidir el nostre horitzó. I prova d’açò són estes instal·lacions. Sí, ara ja les tenim. Malgrat tot, hi ha una cosa ben certa, i és que no tindria sentit el continent sense el contingut. Seria una llàstima.

Moltes gràcies i feliç 30 aniversari a totes i a tots.

EL ROSTRE DEL COMPROMÍS

Em negue a acceptar la famosa afirmació, no sé si fruit de la ignorància o de la convicció, que "tots els polítics són iguals". I no ho faig, perquè he tingut la sort de poder conéixer persones que així m'ho han demostrat.

Sovint veiem a la premsa o a les xarxes socials nombrosos polítics acusats en casos de corrupció, o culpables de gestions nefastes que han conduït a situacions complicades per a les Administracions i consegüentment han hipotecat el futur dels seus conciutadans. Persones que des de l'òptica humana són insensibles al sofriment dels altres, i no coneixen el que és l'empatia. Tanmateix, la feina d'aquelles i aquells que compleixen el seu deure, la seua tasca com a gestors públics, no sempre és reconeguda. Som així, què li anem a fer. Permetem que el poder mediàtic ens venga els encantadors de serps, preferim aquell més guapo, o aquella que, segons l'opinió pública, "parla molt bé", quan en política allò interessant ni molt menys és l'aparença física, i el concepte de bona oratòria s'associa -no sempre, però en moltes ocasions- a qui més floritures solta o a qui més mentides diu.

 

Doncs bé, per a mi, EL ROSTRE DEL COMPROMÍS, és aquell que representa molts valors que malauradament semblen en decadència. La defensa d'uns principis feta des de la base, l'aportació del treball constant al servei d'un projecte col·lectiu, o la capacitat de lideratge en els moments difícils combinada amb la humilitat necessària per tindre els peus en terra. Potser no siga qui es mate a bacs per clavar el cap en la foto, però realitzarà un esforç titànic i li furtarà hores al rellotge per portar endavant una impecable tasca, fins i tot de manera pràcticament desinteressada. 

No, no parle d'un món imaginari ni visc al país de les meravelles -com ens volen fer creure alguns- visc a Ontinyent, al País Valencià, i tinc la sort d'haver conegut al tipus de persona del qual parle. Gent discreta que "no alça ni pols ni remolí" de les coses evidents, però gent apassionada, entregada a l'hora de defensar els seus principis. Persones que sí comprenen el sofriment dels altres i que fan tot allò que està a les seues mans per revertir l'angoixa d'estos amb l'objectiu de fer-los un poquet més feliços. Persones que, amb sentit comú, han fet d'Ontinyent una aldea gal·la aïllada de la mala maror. Polítics, polítics que pensen més en les futures generacions que en les pròximes eleccions. Sí, d'eixos en queden, i és d'agrair.